CONCLUSIONS
Durant el procés d’investigació, iniciat més intensivament des de l’estiu de 2007, han succeït
molts esdeveniments relacionats amb el TO que han fet variar la recerca en diversos punts,
començant pel mateix títol, ja que en un primer moment l’aproximació històrica finalitzava al
2008. S’ha inclòs, doncs, un any més d’estudi, que ha fet el treball molt més extens. El
període històric estudiat a Catalunya s’emmarca entre dos grans fets històrics: la primera
visita d’Augusto Boal per impartir un seminari al febrer de 2002 i, malauradament, la seva
mort.
Boal, abans de la seva mort, també va poder comprovar que la seva metodologia ha passat
per diverses fases d’evolució en tots els països on ha arrelat el seu teatre. Queda clar,
després d’aquest estudi, que molts multiplicadors del mètode han fet variacions partint de les
mateixes bases i han donat lloc a altres tipus de teatre participatiu i interactiu. Però això no
vol dir que aquests mètodes tinguin intencions sociopolítiques, de vegades, només es
queden com a mètodes útils en àmbits de l’educació o la psicologia. D’altra banda, només
Augusto Boal i el seu fill vam intentar reconduir el Teatre de l’Oprimit cap a les seves arrels
amb la creació de l’última tècnica del mètode: l’Educació Estètica de l’Oprimit, ja que van
veure que el TO s’utilitzava de manera impròpia segons el seus Principis en molts
col·lectius. Malgrat tot, cal destacar que és inevitable que a cada país es faci una adaptació
del mètode segons les seves condicions culturals, econòmiques, socials i polítiques: el TO
que es fa als Estats Units mai no serà igual que el que es fa a Perú o a Espanya. Encara
que es facin adaptacions del TO a tot el món, Boal deixa constància que vol que es
respectin unes normes i que sobretot es resumeixen en dos: el Teatre de l’Oprimit ha
d’ésser dels, per i pels oprimits i ha de complir la Declaració dels Principis que recomana la
ITO.
El Teatre de l’Oprimit, ara i arreu del món, està vivint un moment molt intens i revolucionari.
És un fet totalment palpable que després de la creació de la ITO el 2004, hi hagi hagut una
millor complicitat entre tots els practicants del TO europeus i que aquests hagin decidit
continuar la seva feina tornant a la originària vessant sociopolítica del TO, col·laborant amb
entitats d’Àsia, Amèrica i Àfrica. El moviment de Jana Sanskriti a Calcuta va fer veure a
l’Augusto Boal que la seva metodologia teatral encara tenia molts anys de vida. I, malgrat la
mort del seu creador, tots els CTO reunits a la ITO, han decidit continuar de forma activista i
militant la seva feina.
No obstant, tot aquest renaixement ha tingut lloc només a l’àmbit dels practicants del Teatre
del Oprimit. Malgrat la gran repercussió mundial de la figura d’Augusto Boal, que va ser
nominat a candidat al premi Nobel de la Pau de l’any 2008, hem de dir que dins d’alguns
àmbits teatrals, i especialment acadèmics, la seva proposta no ha estat suficientment
considerada i estudiada, àmbit on el TO també haurà de renéixer. Però, no solament com
un transcendental fet històric- que ho és- ni per la decisiva presència del TO en la realitat
present- que seria una raó suficient- sinó, a més, pels pronunciats accents socials de les
noves realitats escèniques.
Quant al segon capítol, direm, per començar, que resulta molt curiós comprovar que durant
la visita d’Augusto Boal a Catalunya a la Transició no es va aconseguir l’arrelament de la
tècnica dins del marc sociopolític del moment, potser perquè els catalans en veure’s de nou
vivint en llibertat van considerar la teoria boaliana com una cosa que no anava amb ells.
D’altra banda, observem que, malgrat la seva metodologia no es practiqués entre la gent del
teatre o l’educació, Boal sí que va ser tingut en compte als anys 80 a Espanya, recordem el
seu pas per les institucions acadèmiques, com són la seva visita a la Universidad Menéndez
Pelayo de Santander i l’invitació al Congrés Internacional de Teatre el 1985, celebrat a
l’Institut del Teatre.
Tanmateix, ens adonem que el Teatre de l’Oprimit a Catalunya començaria a formar part de
la nostra societat arran de l’evolució del teatre social entès com a teatre combinat amb
educació social; per tant, la història del Teatre de l’Oprimit a Catalunya té una estreta relació
amb la història del teatre social. En un primer moment, s’utilitza el Teatre de l’Oprimit com
una eina més dins d’àmbits d’intervenció socioeducativa, per després passar a ésser utilitzat
de forma més concreta dins d’organitzacions nascudes sobretot amb l’objectiu de fer un
teatre social adient per a transformar la realitat social. La tècnica boaliana més emblemàtica
dins del panorama català és el Teatre Fòrum com ha quedat palès. Hem de dir, que en
l’actualitat, l’existència d’entitats amb diferents objectius, però que utilitzen la mateixa
metodologia, fa que no es posin d’acord en sí són o no autèntics seguidors del mètode. El
que queda clar és que a Catalunya hi ha alguns grups que es consideren seguidors de Boal
quasi puristes del tot i que d’altres, usen el seu mètode conjuntament amb els creats per
altres pedagogs teatrals. Aquest debat actual fa que l’existència de les Plataformes estigui
en un procés de canvi.
Actualment, molts grups arreu del món, han rebut crítiques per declarar-se seguidors de
Boal perquè alguns grups contraris a aquest mètode els consideren dogmàtics, d’esperit
idolatrant i, fins i tot, sectaris, perquè des de fora poden semblar organitzacions que
segueixen cegament un líder.
Per tant, el panorama actual de les organitzacions que fan Teatre de l’Oprimit a Catalunya
es podria classificar en dos: aquelles que són militants i activistes i que tenen com a
referència principal a Boal i aquelles que utilitzen tècniques del Teatre de l’Oprimit, encara
que la seva base ideològica no estigui fonamentada en Boal. És a dir, el que també està
succeïnt arreu del món.
En relació al tercer capítol, direm que queda constatada la importància que ha tingut
Pa’tothom respecte a l’escena boaliana dins de l’Estat espanyol: han estat els introductors
de la teoria i la tècnica del Teatre de l’Oprimit i són pioners també en un tipus de formació
per a actors i pedagogs teatrals que fan intervenció social que no s’ha fet en cap CTO de la
resta del món. D’altra banda, les seves Trobades Internacionals de Teatre i Educació són les
que han aconseguit una màxima multiplicació del mètode dins de Catalunya i Espanya. A
més, han aconseguit que el TO català obtingui prestigi internacional. La creació d’altres
grups boalians a Catalunya com per exemple els sorgits de la mateixa escola fan que el TO
català encara tingui més excel·lència fora del país. Així mateix, una altra gran aportació de
Pa’tothom ha estat incloure a la metodologia boaliana els estudis i teories del sociòleg Juan
Miguel Portal que amb la seva teoria del Component Cultural, aplicat als personatges del
Teatre Fòrum, fa que a Catalunya neixi almenys una nova forma de fer TO perquè sortiran
moltes fornades d’alumnes multiplicadors amb aquesta formació. Sens dubte, aquesta via
no és l’única dins de Catalunya perquè moltes persones podran conèixer el TO formant part
de diverses organitzacions que no tindran com a base les teories de Portal. No cal dir que
aquesta aportació de Portal es pot complementar amb altres ja existents.
Quant al quart capítol, les conclusions que extraiem són referents al procés de creació d’una
obra de Teatre Fòrum. Com hem dit anteriorment, aquesta tècnica és la que més ha arrelat
dins del teatre social català conjuntament al Teatre Imatge i, en menor presència, al Teatre
Invisible. Per tant, era totalment lògic dedicar una part d’aquest treball de recerca al perquè
aquesta tècnica ha sacsejat tant tots els àmbits propis de l’educació social. Amina busca
feina ha estat l’exemple escollit d’entre totes les obres que s’han estrenat a Catalunya,
encara que n’hi ha moltes d’altres que també han tingut molt de ressò mediàtic degut a la
seva excel·lència artística, estètica, sense oblidar que s’han fet seguint els preceptes
boalians i la seva missió socioeducativa: per exemple, La vida no es pot empaquetar de
Teatraviesas, Tretze de Kilalia.... però amb Amina busca feina trobem en ella mateixa un
mèrit que la fa diferent a totes les altres: els actors són una família que vol lluitar
conjuntament contra l’opressió. A l’hora d’analitzar el procés de posada en marxa d’una obra
d’aquest tipus, hem tingut diverses dificultats, ja que a dia d’avui no tenim cap exemple útil
d’anàlisi des del punt de vista de la creació, dramatúrgia i escenografia. El que sí que tenim
escrit pel mateix Boal és com ha d’ésser el Teatre Fòrum, la seva representació i el posterior
fòrum. Com vam dir a la introducció, nosaltres no pretenem inventar aquest anàlisi i per això
vam buscar teories útils de dramaturgs com Joan Abellan, Carles Batlle i d’altres: n’hem
hagut d’idear un per a poder analitzar la peça de Teatre Fòrum que ens ocupa. Considerem
que potser seria necessari l’existència d’un procés d’anàlisis qualitatiu per a determinar si les
obra creades del Teatre Fòrum són o no són correctes segons els paràmetres boalians
perquè no sempre tot que s’anomena Teatre Fòrum els segueix.
També a l’hora de fer el procés de creació han estat molt importants les aportacions de Juan
Miguel Portal. S’ha comprovat que els processos de creació col·lectiva són diversos entre
ells perquè cada grup té la seva particularitat, però la teoria sociològica de Portal dóna una
altra visió al procés de creació que podria ser utilitzat pels practicants boalians, tenint-la com
a model a seguir.
Pel que es refereix a la dramatúrgia d’una peça de Teatre Fòrum, queda palès que
essencialment ha de ser escrita pels mateixos oprimits, tal com passa a Amina busca feina.
Tanmateix, el mateix Boal ha escrit obres de Teatre Fòrum per a ésser interpretades per
actors que podien o no estar vinculats al seu Centre de Teatre de l’Oprimit. En aquest cas, la
creació col·lectiva és mínima a diferència del que succeeix quan un grup d’oprimits utilitzen
el Teatre de l’Oprimit per crear una obra a partir de les opressions viscudes. Un text creat
per la persona que pateix l’opressió sempre tindrà un valor afegit gràcies al realisme que no
tindria una peça escrita per un professional, per tant, és lògic pensar que un text que parla
de la problemàtica de les dones maltractades sempre serà molt més real real i efectiu –per
l´espectador, però sobre tot per la mateixa intèrpret- si l’escriu una dona que ha viscut
l’experiència que una dramaturga que intenta ficar-se en la seva pell. D’altra banda, es
evident que amb una molt bona tècnica actoral es pot aconseguir ser realista en totes
aquestes situacions límits sobre l’escenari, però el Teatre de l’Oprimit no pretén crear bons
actors que puguin interpretar un Shakespeare, sinó potenciar la vida mateixa.
Quant a l’aplicació de la metodologia a seguir durant el Teatre Fòrum d’Amina busca feina,
trobem que s’ha fet una complementació dels principis de Boal amb l’estil propi de Forcadas.
Normalment la manera de treballar aquesta metodologia, és molt més homogènia a tot el
món, tenint en compte petites variacions que depenen de la cultura de l’indret. Tampoc, en
aquest cas, pretenem donar un exemple a seguir, tenim com a antecedents publicats els
projectes de Teatre Fòrum d’Irene Vila i de Marc Badia. En aquesta ocasió la figura del
jòquer, Jordi Forcadas, ha desenvolupat les tasques de director d’escena i de jòquer durant
el fòrum.
En relació a la recepció per part dels espectat-actors, ha resultat complicat analitzar els
efectes de recepció de l’obra i extreure’n conclusions perquè no hi ha dades suficients a
causa de la manca d’un seguiment posterior per avaluar els efectes ocasionats en el públic.
Les dades que tenim són les reaccions del públic durant les representacions i que es basen
en les experiències de la família El Hilali, dels germans Forcadas i d’altres persones que han
de tenir un paper important com a espectat-actors en aquestes representacions. A l’hora
d’investigar el procés de creació d’Amina busca feina, hem apuntat que aquesta obra no
sorgeix com a fruït d’un taller periòdic destinat a un col·lectiu amb problemes socials, sinó
que no hi havia cap preparació prèvia feta a classes. Per tant, podem afirmar que una obra
de Teatre Fòrum també pot sorgir sense la necessitat d’un taller previ. De la mateixa
manera, el resultat de la creació d’aquesta peça i la seva representació, podria provocar que
dones amb la mateixa problemàtica que l’Amina decideixin posar en marxa tallers amb el
mateix objectiu: expressar la seva opressió.
Un altre aspecte a tenir en compte del Teatre Fòrum és que el text està en continu moviment
i que, per tant, aquest pot variar i evolucionar al llarg de la vida escènica de l’obra. Podem
concloure que el text d’una peça de Teatre Fòrum mai no està del tot acabat.
Tenint en compte que la família El Hilali cobrava per cada representació de l’obra, ¿hem de
concloure que els oprimits sempre han de rebre una retribució econòmica, tal com es pretén
des de Pa’tothom? En aquest moment estaríem parlant d’una pràctica del Teatre Fòrum amb
fins econòmics i que els oprimits acabarien sent treballadors del teatre professional. Però si
tenim en compte els 20 principis del Teatre de l’Oprimit, ens plantegem dues preguntes
claus: ¿fins a quin punt es lícit que el Teatre Fòrum es professionalitzi? i ¿què ens hem de
replantejar quan un actor o una companyia teatral professional es volen guanyar la vida fent
Teatre Fòrum? Per respondre a aquestes qüestions hem de diferenciar entre el teatre
professional i el teatre amateur i considerar al Teatre Fòrum com una mena de teatre
amateur, diferent al que es feia per entretenir i passa l’estona, ja que el teatre fòrum està
pensat per ser “teatre de, per i per als oprimits”, el principi fonamental del qual és “ajudar a
restaurar el diàleg entre éssers humans”. Llavors, podem considerar diverses opcions: els
actors professionals poden fer Teatre Fòrum sobre les pròpies opressions, ja sigui cobrant o
no, i que els oprimits que fan Teatre Fòrum i no són actors professionals, també poden
cobrar amb la finalitat de dignificar el treball dut a terme. D’altra banda, Boal respecte a
aquest tema va indicar al Fòrum de la ITO:
“Another preoccupation revealed by some of you can be synthesized in this question: can
professional actors do TO?
We all know that TO is the theatre of the oppressed, by the oppressed and for the
oppressed. That is total TO at work.I have, however, seen many excellent groups of
professional actors playing about oppressions that are not theirs, like HIV, drugs, etc., for a
public that suffers from those oppressions. It is not the same as when you have the
oppressed on the scene and in the audience, but can give important results if the actors
really know the theme and are willing to leave the stage, during the Forum, for the real
oppressed to take their place and rehearse their future actions.The third possibility, with poor
results, is when actors play only out of solidarity, but do not identify themselves with the
theme. I have seen a white group playing black characters - it was painful to watch.
I think that we should demand to all groups that are in the YP to describe the work they are
doing with TO, what they have done and are planning to do, their objectives and their
achievements. This is important to better understand their TO projects and to exchange with
those involved in similar work as we are.”
I doncs, aquest tema també es relaciona amb demanar subvencions a governs capitalistes
que no deixen de ser opressors, Boal diu:
“We cannot condemn anyone because of being funded by capitalistic companies, private
Universities, NGOs or governments, if this is done within clear ethical principles. Most of our
governments are right-wing governments, and yet they are forced to subsidize groups that
neither think nor act like them. The problem is not funding itself, but the uses one makes of
fundings.TO belongs to the Oppressed and has to be controlled by the Oppressed. If a group
does not accept directions from eventual donors, if they remain in full control of their work,
we have nothing against fundings.This is different from those who accept the condition of
taxi-theatre, groups that only work for money and obey their sponsors. A few claim that they
do TO because they use my book Games for Actors and Non-Actors or an adulterated
version of Forum Theatre.”
D’altra banda, una altra qüestió a tenir en compte és si és positiu representar peces de
Teatre Fòrum en teatres convencionals i comercials. Podem considerar que això faria perdre
el seu esperit popular, perquè els espectadors d’aquests teatres esperen veure una obra
que els entretingui i no busquen una obra que els faci conscienciar-se i participar de la
problemàtica, tot despertant la seva consciència. Si el públic convencional coneixes la
mecànica de funcionament del Teatre Fòrum, segurament només un grup minoritari estaria
interessat en assistir a cicles de Teatre Fòrum inclosos en un circuit de teatres comercials.
Però coneixent com s’esdevé el gust de l’espectador del teatre contemporani, del teatre
postdramàtic, com diu Lehmann, no seria d’estranyar que en un futur el Teatre Fòrum, es
programés en un teatre com el Lliure o el Victòria.
Avui dia, el Teatre de l’Oprimit a Catalunya té un futur molt prometedor gràcies a la difusió
martes, 31 de agosto de 2010
ENTREVISTA AMINA I FILLS
ENTREVISTA A AMINA I FILLS
Quina és la vostra sensació després d’haver representat l’obra?
En aquest moment estem i seguim contents amb la reacció de la gent. Ens dóna la sensació
que hem aconseguit arribar a la gent però encara creiem que ens falta arribar a molta d’altra.
Estem especialment alegres per la nostra mare, l’Amina, i el seu paper a l’obra. Ella està
molt agraïda per l’acolliment de l’obra i de l’oportunitat que ha tingut.
Amina, en quin moment et vas adonar que tenies la necessitat de fer l’obra de teatre?
Al principi no sabia res, treballava netejant escales i em passava el dia així, fins que un dia li
vaig comentar a l’Ayoub que podríem fer alguna representació. El meu fill estudiava al
Pa’tothom i vaig pensar que seria una bona ocasió per a què ho comentés a la Montse. Cal
dir que l’Ayoub sempre m’havia demanat que li donés idees per a fer representacions. Jo li
explicava històries, moltes d’elles certes i autobiogràfiques. Potser va ser això el què em va
motivar a voler iniciar aquest projecte teatral. Així doncs, l’Ayoub li va comentar a la Montse
Forcades i ella va acceptar encantada.
D’on ve aquesta afició pel teatre?
De fet, aquesta afició pel teatre ve des de sempre. A casa érem tota la família qui
representava, ens inventàvem qualsevol cosa per a gravar. Així doncs, abans de fer l’obra i
de fer teatre ja portàvem aquesta vena teatral.
Quan i a on vau començar a treballar amb l’obra de teatre?
D’això no n’estic del tot segur però probablement vam començar a treballar amb l’obra el
gener o febrer de 2007. Pel que fa al lloc, va ser a casa. Tal i com et deia, primer ho vèiem
com un joc i jugàvem a casa i, després, es va plantejar i ja ho vam assajar.
Esteu animats a fer alguna altra obra?
Sí, de fet volem fer una altra obra. La meva mare està molt animada per a dur a terme un
altre projecte. Tot i que aquest cop voldríem que s’”explotés” més, vaja, que se’n fes una
gira més àmplia.
Com ho vau fer per la organització de les escenes?
Efectivament vam haver d’eliminar altres escenes i reduir-les al màxim possible.
Vam deixar els escenes més impactants. Al final, es van incloure totes les escenes que vam
voler. Per tant, en aquest cas, ens vam emmotllar tots. Simplement, es van eliminar coses
repetitives.
Quines són les situacions d’opressió que destacaries, Amina?
El moment que l’empresa de neteja em va enviar a Gran Via 2 pel contracte, va ser quan em
vaig sentir més “manipulada”. També destacaria el moment de la Pepi que no em pagava. Al
final, jo ja tenia la dinàmica de “no em pagueu, doncs no netejo bé”.
Els noms dels protagonistes són verídics o no ho són?
Els personatges de la Pepi, Marta són verídics, tot i que la Doña Inés és un personatge que
vam crear posteriorment. Cal dir que els únics que no tenen un nom establert són el de
l’INEM i el chico.
Explica’ns una mica sobre les teves experiències dins del món laboral.
En algunes feines de neteja no he arribat a portar guants. Em prometien un material que,
després, o bé no podia utilitzar o bé havia d’utilitzar d’algun altre. Un cop vaig demanar unes
botes i em van dir que les agafés d’una altra noia. Mai m’he negat a fer una feina, jo només
volia treballar. Porto tota la meva vida treballant, ja de ben petita.
Una de les experiències o fets que m’agradaria destacar és quan treballava per una
empresa de manteniment que formava part del Carrefour. En aquell temps, també hi
treballava la meva germana. En un moment donat, vam tenir un problema i ho vam comentar
als sindicats. Els sindicats es van posar d’acord amb l’empresa i així ens van fer fora, tant a
mi com a la meva germana. Després vam tenir problemes pel tema diners que no ens volien
pagar, vaja va ser tota una odissea.
Has tingut més problemes amb els homes o amb les dones?
Doncs per igual, tant amb homes com amb dones. Tot i que, realment a l’obra de teatre tinc
més problemes amb dones. Alguns protagonistes com ara el de l’INEM, cal dir que
originàriament, era una dona i majoria de personatges també ho són.
Un cop ja vau organitzar tota l’obra, us va agradar?
Ens va agradar molt. De fet, sempre hem tingut les coses clares, sabíem tot allò que volíem
fer o no fer. El temps i l’espai el teníem ben delimitat.
Barcelona, 24 de gener de 2009
Quina és la vostra sensació després d’haver representat l’obra?
En aquest moment estem i seguim contents amb la reacció de la gent. Ens dóna la sensació
que hem aconseguit arribar a la gent però encara creiem que ens falta arribar a molta d’altra.
Estem especialment alegres per la nostra mare, l’Amina, i el seu paper a l’obra. Ella està
molt agraïda per l’acolliment de l’obra i de l’oportunitat que ha tingut.
Amina, en quin moment et vas adonar que tenies la necessitat de fer l’obra de teatre?
Al principi no sabia res, treballava netejant escales i em passava el dia així, fins que un dia li
vaig comentar a l’Ayoub que podríem fer alguna representació. El meu fill estudiava al
Pa’tothom i vaig pensar que seria una bona ocasió per a què ho comentés a la Montse. Cal
dir que l’Ayoub sempre m’havia demanat que li donés idees per a fer representacions. Jo li
explicava històries, moltes d’elles certes i autobiogràfiques. Potser va ser això el què em va
motivar a voler iniciar aquest projecte teatral. Així doncs, l’Ayoub li va comentar a la Montse
Forcades i ella va acceptar encantada.
D’on ve aquesta afició pel teatre?
De fet, aquesta afició pel teatre ve des de sempre. A casa érem tota la família qui
representava, ens inventàvem qualsevol cosa per a gravar. Així doncs, abans de fer l’obra i
de fer teatre ja portàvem aquesta vena teatral.
Quan i a on vau començar a treballar amb l’obra de teatre?
D’això no n’estic del tot segur però probablement vam començar a treballar amb l’obra el
gener o febrer de 2007. Pel que fa al lloc, va ser a casa. Tal i com et deia, primer ho vèiem
com un joc i jugàvem a casa i, després, es va plantejar i ja ho vam assajar.
Esteu animats a fer alguna altra obra?
Sí, de fet volem fer una altra obra. La meva mare està molt animada per a dur a terme un
altre projecte. Tot i que aquest cop voldríem que s’”explotés” més, vaja, que se’n fes una
gira més àmplia.
Com ho vau fer per la organització de les escenes?
Efectivament vam haver d’eliminar altres escenes i reduir-les al màxim possible.
Vam deixar els escenes més impactants. Al final, es van incloure totes les escenes que vam
voler. Per tant, en aquest cas, ens vam emmotllar tots. Simplement, es van eliminar coses
repetitives.
Quines són les situacions d’opressió que destacaries, Amina?
El moment que l’empresa de neteja em va enviar a Gran Via 2 pel contracte, va ser quan em
vaig sentir més “manipulada”. També destacaria el moment de la Pepi que no em pagava. Al
final, jo ja tenia la dinàmica de “no em pagueu, doncs no netejo bé”.
Els noms dels protagonistes són verídics o no ho són?
Els personatges de la Pepi, Marta són verídics, tot i que la Doña Inés és un personatge que
vam crear posteriorment. Cal dir que els únics que no tenen un nom establert són el de
l’INEM i el chico.
Explica’ns una mica sobre les teves experiències dins del món laboral.
En algunes feines de neteja no he arribat a portar guants. Em prometien un material que,
després, o bé no podia utilitzar o bé havia d’utilitzar d’algun altre. Un cop vaig demanar unes
botes i em van dir que les agafés d’una altra noia. Mai m’he negat a fer una feina, jo només
volia treballar. Porto tota la meva vida treballant, ja de ben petita.
Una de les experiències o fets que m’agradaria destacar és quan treballava per una
empresa de manteniment que formava part del Carrefour. En aquell temps, també hi
treballava la meva germana. En un moment donat, vam tenir un problema i ho vam comentar
als sindicats. Els sindicats es van posar d’acord amb l’empresa i així ens van fer fora, tant a
mi com a la meva germana. Després vam tenir problemes pel tema diners que no ens volien
pagar, vaja va ser tota una odissea.
Has tingut més problemes amb els homes o amb les dones?
Doncs per igual, tant amb homes com amb dones. Tot i que, realment a l’obra de teatre tinc
més problemes amb dones. Alguns protagonistes com ara el de l’INEM, cal dir que
originàriament, era una dona i majoria de personatges també ho són.
Un cop ja vau organitzar tota l’obra, us va agradar?
Ens va agradar molt. De fet, sempre hem tingut les coses clares, sabíem tot allò que volíem
fer o no fer. El temps i l’espai el teníem ben delimitat.
Barcelona, 24 de gener de 2009
AMINA BUSCA FEINA PARTE XIII
4.6 Efectes en la vida dels actors
L’Amina és, a Catalunya, una dona de fer feines, quan en el seu país treballava de modista
sense passar gaires penalitats. Quan va arribar, va poder treballar en la confecció un temps,
però, després, només la neteja li va donar per viure. Després d’haver fet aquesta
representació, el seu panorama laboral, el qual volia denunciar com a oprimida que se sent,
va variar una mica.
Per començar, ella ha sabut diferenciar quan a la feina estava patint o no una opressió. Com
ella mateixa diu hi va haver dos moments en els que es va sentir molt maltractada per les
empreses per les quals treballava: “El moment en que l’empresa de neteja em va enviar a
Gran Via 2 per signar contracte, va ser quan em vaig sentir més “manipulada”. També,
destacaria el moment en que la Pepi no em pagava. Al final, jo, ja tenia la dinàmica de “no
em pagueu, doncs, no netejo bé”.
Si la feina com a netejadora de l’Amina va millorar, va ser també en la representació del
Llantiol, va tenir un gran cop de sort: l’Edu, un dels espect-actors que va intervenir a escena,
va ajudar-la en la signatura d’un contracte a la via real. L’Edu té un amic advocat que va
ésser la persona encarregada de supervisar la documentació que l’empresa havia atorgat a
l’Amina per acceptar o no la seva proposta de feina. Primer, abans de tot, es va fer un petit
tanteig del terreny. Es volia evita, en tot moment, que l’Amina rebés represàlies dels seus
superiors; finalment, l’Amina es va reunir amb els seus caps representada per l’advocat en
dues ocasions. Els empresaris van veure que amb l’Amina no podien jugar i, encara que els
seus caps van expressa una mica de desconfiança, al final, el contracte ofert a l’Amina va
ésser el més just possible. Malgrat tot, l’Amina no sabria indicar si aquesta ajuda que va
rebre, va millorar o empitjorar les coses en quan a la relació entre els seus caps i ella:
possiblement va provocar una sensació de por per part dels empresaris, ja que van veure no
podien jugar amb els drets laborals de l’Amina, doncs, comptava amb un recolzament jurídic
molt fort al darrera.
També, la representació d’Amina busca feina va suposar una nova entrada de diners a casa
El Hilali: Amina era una actriu de Teatre Fòrum que Pa’tothom volia pagar sempre; per tant,
totes les representacions d’Amina busca feina van ésser remunerades, encara que fos
simbòlicament. El CTO vol dignificar el treball fet per tots aquests col·lectius oprimits que
s’esforcen en fer obres tant poc convencionals i que pretenen conscienciar la societat de les
problemàtiques que la fan més indesitjable. Montse Forcadas quan parla d’aquesta nova
feina feta per l’Amina ho diu en aquestes paraules: “El fet de trobar aquesta feina es va anar
transformant en una manera de mantenir la seva dignitat. El mateix procés de transformació
que permet el Fòrum, ella ho va aconseguir en l’obra.”142
Passem ara a parlar dels canvis en la vida dels dos fills de l’Amina: el seu fill Ayoub i el seu
fill mitjà Hamza, la vida del primer és la que s’ha transformat més des del punt de vista
professional.
Com ja hem dit anteriorment, els dos fills de l’Amina estudiaven a Pa’tothom, en Hamza ja
havia participat com a actor a la pel·lícula Fuerte Apache de Jaume Mateu (2007) amb Juan
Diego i Lolita Flores, i això, va suposar que entressin en el món teatral amb molta vocació.
L’Ayoub ja ha fet del teatre la seva professió, però en Hamza, com encara és menor d’edat,
professionalitzar-se en el teatre és una tasca que vindrà més tard.
L’Ayoub, quan van acabar les representacions d’Amina busca feina, finalitzava al mateix
moment els estudis com a actor a Pa’tothom i, això, va suposar el seu llançament com a
actor professional a tot l’Estat: primer, va fer l’obra amb El enemigo de la clase de Nigel
Williams, dirigida per Marta Angelat i estrenada al Teatro Español de Madrid al 2007.
Després d’aquesta experiència, l’Ayoub va fer el salt a la petita pantalla, participant com a
actor secundari de l’equip de futbol a la sèrie televisiva de La 1, escrita per José Corbacho i
Juan Cruz, titulada “Pelotas”, on apereixerà a la segona temporada. També, a Telecinco, fa
la sèrie “La que se avecina”.
Psicològicament parlant, Amina i els dos nois han pogut desenvolupar una major autoestima
des de la seva situació d’oprimits. Per als dos nois, ha estat una experiència vital molt difícil
d’oblidar perquè no és habitual fer teatre amb la pròpia mare i, a més, representar una obra
per totes les presons de Catalunya.
L’Amina és, a Catalunya, una dona de fer feines, quan en el seu país treballava de modista
sense passar gaires penalitats. Quan va arribar, va poder treballar en la confecció un temps,
però, després, només la neteja li va donar per viure. Després d’haver fet aquesta
representació, el seu panorama laboral, el qual volia denunciar com a oprimida que se sent,
va variar una mica.
Per començar, ella ha sabut diferenciar quan a la feina estava patint o no una opressió. Com
ella mateixa diu hi va haver dos moments en els que es va sentir molt maltractada per les
empreses per les quals treballava: “El moment en que l’empresa de neteja em va enviar a
Gran Via 2 per signar contracte, va ser quan em vaig sentir més “manipulada”. També,
destacaria el moment en que la Pepi no em pagava. Al final, jo, ja tenia la dinàmica de “no
em pagueu, doncs, no netejo bé”.
Si la feina com a netejadora de l’Amina va millorar, va ser també en la representació del
Llantiol, va tenir un gran cop de sort: l’Edu, un dels espect-actors que va intervenir a escena,
va ajudar-la en la signatura d’un contracte a la via real. L’Edu té un amic advocat que va
ésser la persona encarregada de supervisar la documentació que l’empresa havia atorgat a
l’Amina per acceptar o no la seva proposta de feina. Primer, abans de tot, es va fer un petit
tanteig del terreny. Es volia evita, en tot moment, que l’Amina rebés represàlies dels seus
superiors; finalment, l’Amina es va reunir amb els seus caps representada per l’advocat en
dues ocasions. Els empresaris van veure que amb l’Amina no podien jugar i, encara que els
seus caps van expressa una mica de desconfiança, al final, el contracte ofert a l’Amina va
ésser el més just possible. Malgrat tot, l’Amina no sabria indicar si aquesta ajuda que va
rebre, va millorar o empitjorar les coses en quan a la relació entre els seus caps i ella:
possiblement va provocar una sensació de por per part dels empresaris, ja que van veure no
podien jugar amb els drets laborals de l’Amina, doncs, comptava amb un recolzament jurídic
molt fort al darrera.
També, la representació d’Amina busca feina va suposar una nova entrada de diners a casa
El Hilali: Amina era una actriu de Teatre Fòrum que Pa’tothom volia pagar sempre; per tant,
totes les representacions d’Amina busca feina van ésser remunerades, encara que fos
simbòlicament. El CTO vol dignificar el treball fet per tots aquests col·lectius oprimits que
s’esforcen en fer obres tant poc convencionals i que pretenen conscienciar la societat de les
problemàtiques que la fan més indesitjable. Montse Forcadas quan parla d’aquesta nova
feina feta per l’Amina ho diu en aquestes paraules: “El fet de trobar aquesta feina es va anar
transformant en una manera de mantenir la seva dignitat. El mateix procés de transformació
que permet el Fòrum, ella ho va aconseguir en l’obra.”142
Passem ara a parlar dels canvis en la vida dels dos fills de l’Amina: el seu fill Ayoub i el seu
fill mitjà Hamza, la vida del primer és la que s’ha transformat més des del punt de vista
professional.
Com ja hem dit anteriorment, els dos fills de l’Amina estudiaven a Pa’tothom, en Hamza ja
havia participat com a actor a la pel·lícula Fuerte Apache de Jaume Mateu (2007) amb Juan
Diego i Lolita Flores, i això, va suposar que entressin en el món teatral amb molta vocació.
L’Ayoub ja ha fet del teatre la seva professió, però en Hamza, com encara és menor d’edat,
professionalitzar-se en el teatre és una tasca que vindrà més tard.
L’Ayoub, quan van acabar les representacions d’Amina busca feina, finalitzava al mateix
moment els estudis com a actor a Pa’tothom i, això, va suposar el seu llançament com a
actor professional a tot l’Estat: primer, va fer l’obra amb El enemigo de la clase de Nigel
Williams, dirigida per Marta Angelat i estrenada al Teatro Español de Madrid al 2007.
Després d’aquesta experiència, l’Ayoub va fer el salt a la petita pantalla, participant com a
actor secundari de l’equip de futbol a la sèrie televisiva de La 1, escrita per José Corbacho i
Juan Cruz, titulada “Pelotas”, on apereixerà a la segona temporada. També, a Telecinco, fa
la sèrie “La que se avecina”.
Psicològicament parlant, Amina i els dos nois han pogut desenvolupar una major autoestima
des de la seva situació d’oprimits. Per als dos nois, ha estat una experiència vital molt difícil
d’oblidar perquè no és habitual fer teatre amb la pròpia mare i, a més, representar una obra
per totes les presons de Catalunya.
AMINA BUSCA FEINA PARTE XII
4.5 Recepció del públic: els espect-actors
En aquest apartat, passarem a analitzar els canvis des del punt de vista de la intervenció
social que s’ha perseguit amb la creació d’aquesta obra de Teatre Fòrum.
Per analitzar també la recepció del públic encara que sigui d’una obra de Teatre de l’Oprimit,
hauríem de tenir en compte la sociologia de la recepció teatral, de les relacions entre els
actors i el públic i com aquest passa a ser un espectador. De Marinis divideix en dos els girs
teòrics que s'utilitzen per a estudis que podrien fer-se actualment de TO:
- La transició de la noció de públic, entitat sociològica homogènia i abstracta, a la
d'espectador, noció antropològica més complexa i concreta, determinada per tot tipus
de factors socioeconòmics, culturals, biològics, etc.
- La concepció de la relació teatral, és a dir, de la relació espectacle-espectador com
una relació de comunicació, d'interacció significativa entre l'actor i l'espectador. En
aquesta concepció pragmàtica de la relació teatral, el rol de l'espectador es revela
cada vegada més decisiu tractant-se de l'únic realitzador efectiu de les potencialitats
semàntiques i comunicatives de la representació. (1)
Partint de la base que Amina, abans que res, és Teatre de l’Oprimit, i, per tant, el que intenta
és fer veure a l’oprimit que ell pot canviar la seva realitat si decideix actuar i tenint en compte
aquesta teoria de De Marinis, concretem que en aquest cas la noció de públic a espectador
passaria pel binomi col.lectiu oprimit/espect-actor oprimit. La recepció de les obres de Teatre
Fòrum és molt important perquè si es dóna una bona acceptació per part del públic, vol dir
que els oprimits han vist llum per a la resolució dels seus conflictes. L’oprimit troba un nou
espai on dir la seva al món i tot dins un món nou ple d’oportunitats que és el teatre, tal i com
diu Boal:
“Cuando el oprimido mismo, como artista, crea las imágenes de su realidad opresiva,
pertenece a esos dos mundos plena y enteramente, y no como suplente. En ese caso se
produce el fenómeno de la metaxis, que significa pertenecer completa y simúltaneamente a
dos mundos diferentes, autónomos. El oprimido pertenece a esos dos mundos autónomos:
la realidad y la imagen de la realidad que ha creado.” (2)
Per tant, aquesta obra està feta per una oprimida real, que amb la imatge de la realitat que
ha creat, pretén fer veure que són moltes més les persones que estan en aquesta situació i
que han de fer alguna cosa per a millorar la seva situació. Enllaçem, aquí, amb la segona
teoria descrita per De Marinis, hi ha una relació de tu a tu molt significativa entre actor i
espect-actor. Tenint em compte aquesta teoria, Jordi Forcadas fa aquesta reflexió sobre què
pretenen quant a la recepció d’Amina busca feina:
“Es tracta de veure el procés de recepció de l’obra cap al col·lectiu. Tot aquest procés, ja
s’inicia en el moment en què veiem l’Amina i la seva situació i sentim llàstima per una
víctima i, això, no s’ha de permetre. El què realment volem és apel·lar al públic a canviar la
situació. Per això, justament treballem molt el què no hem de fer, com succeeix en el teatre
clàssic i la catarsi, en què la gent sent que la història, ja l’ha purificat i s’ha oblidat de tot. El
què volem és que el públic tingui un contacte, que hi hagi una relació amb la situació real i
no que eviti pensar en el que no li agrada. Per això, aquesta obra crea a molta gent una
sensació de desolació (‘Ostres, és veritat el què succeeix, com ho podem canviar?’).”
L’oprimit artista, com diu Boal, comença a lluitar i vol provocar les mateixes ganes a l’espectactor
oprimit, però, a vegades, aquesta reacció no és precisament una de les que hi pot
aparèixer: potser aquest no fa res perquè no sap com o potser prefereix no fer res perquè ja
ho faran els altres per ell o simplement perquè es troba atrapat dins d’un corformisme total i
absolut que ja li està bé. Però el TO el que sempre busca és “....lo contrario que la catarsis:
¡pretende lograr la dinamización de los espectadores!” (3)
Per analitzar les recepcions dels espect-actors d’Amina busca feina, tinguem en compte el
que ja hem comentat a l’apartat de la gira teatral, però, com a exemple rellevant, podríem
centrar-nos en l’impacte que va tenir l’obra a Granollers. Montse Forcadas ho explica així:
“Quin és l’objectiu de fer l’obra una vegada? Durant un any, podria ésser possible
transformar aquest col·lectiu. Però una altra cosa és que anem a Granollers i hi hagin unes
dones que després s’apropen a l’Amina i li en les gràcies per a fer aquesta feina, perquè els
passa el mateix. El que es va fer a Granollers no és treure la pancarta i fer la revolució, sinó
que vegin que la poden fer, que poden protestar i que tenen eines per fer-ho i que en
parlem. No ens podem quedar a Granollers per veure si aquestes dones han pres armes
sobre l’assumpte, si han vist les grans possibilitats que tenen com a dones davant d’una
Pepi o davant de l’art... Hi ha qui pensa que pot fer una obra de teatre i hi ha qui pensa que
pot enfrontar-se a una Pepi. És va fer la revolució de les dones de Granollers?Jo no ho sé,
però vam rebre un e-mail d’unes noies que van veure l’obra, els va encantar i volien fer un
treball sobre l’Amina busca feina, però per nosaltres suposava molta més feina. Hi ha
aquests feedbacks. Malgrat tot, crec que a Granollers només vam anar pera entretenir i que
els organitzadors no sabien la magnitud del que estàvem fent i un cop sabuda, no els va
interessa. Com mesurar quina influència hem tingut a Granollers? No ho puc mesurar. Una
altra cosa es que en Jordi faci un taller a una escola durant un any amb un problema concret
de bulling: hi havia un grup líder que agredia a la resta de la classe i a la professora.
Nosaltres mateixos vam dir: amb una obra de teatre, no ho solucionen. Els ho vam dir: el
producte no serveix per solucionar un problema de bulling. Els vam dir “Per què no feu amb
uns quartos un taller de dos mesos, que en Jordi vagi i faci un taller del TO amb els nens i la
professora present i que els nens vagin treballant-ho?.” I es solucionar el problema. Aquí, si
que hi ha alguna cosa mesurable. La professora fa dos dies va escriure dient que encara
treballen sobre el que van fer amb en Jordi. La pretensió d’aquell taller era acabar amb un
problema, però fent quelcom a llarg termini. Ara, què ha tret cada una d’aquelles dones de
Granollers: l’enorme satisfacció de veure que hi ha una dona movent el cul com l’Amina i
que el poden moure elles.”
Com s’ha observat, amb 17 representacions d’Amina busca feina es va aconseguir aquesta
desitjada “dinamización de los espectadores”, com diu Boal, però per a saber fins on ha
arribat aquesta dinamització, caldria fer un seguiment de totes aquelles persones que es van
veure identificades amb el cas que viu l’Amina i, que després van donar un pas per a dir
adéu a la seva opressió, ja sigui de forma invidual o grupal. Considerem, per tant, que s’han
recollit bons fruits i que s’en continuaran recollint perquè a Internet hi ha el testimoni de tot
aquest projecte, el documental de La 2, que pot arribar a moltes més persones i malgrat que
l’obra no es hi sigui sencera, pot generar canvis. D’aquesta manera, ens trobem que la
recepció telemàtica d’Amina busca feina serà continuadora de la teatral.
NOTAS:
(1) De Marinis, 1998, p. 162-163.
(2) Augusto Boal, El Arco iris del deseo. (Barcelona: Alba, 2004) p. 64.
(3) Boal, Arco iris del deseo, 2004, p.
En aquest apartat, passarem a analitzar els canvis des del punt de vista de la intervenció
social que s’ha perseguit amb la creació d’aquesta obra de Teatre Fòrum.
Per analitzar també la recepció del públic encara que sigui d’una obra de Teatre de l’Oprimit,
hauríem de tenir en compte la sociologia de la recepció teatral, de les relacions entre els
actors i el públic i com aquest passa a ser un espectador. De Marinis divideix en dos els girs
teòrics que s'utilitzen per a estudis que podrien fer-se actualment de TO:
- La transició de la noció de públic, entitat sociològica homogènia i abstracta, a la
d'espectador, noció antropològica més complexa i concreta, determinada per tot tipus
de factors socioeconòmics, culturals, biològics, etc.
- La concepció de la relació teatral, és a dir, de la relació espectacle-espectador com
una relació de comunicació, d'interacció significativa entre l'actor i l'espectador. En
aquesta concepció pragmàtica de la relació teatral, el rol de l'espectador es revela
cada vegada més decisiu tractant-se de l'únic realitzador efectiu de les potencialitats
semàntiques i comunicatives de la representació. (1)
Partint de la base que Amina, abans que res, és Teatre de l’Oprimit, i, per tant, el que intenta
és fer veure a l’oprimit que ell pot canviar la seva realitat si decideix actuar i tenint en compte
aquesta teoria de De Marinis, concretem que en aquest cas la noció de públic a espectador
passaria pel binomi col.lectiu oprimit/espect-actor oprimit. La recepció de les obres de Teatre
Fòrum és molt important perquè si es dóna una bona acceptació per part del públic, vol dir
que els oprimits han vist llum per a la resolució dels seus conflictes. L’oprimit troba un nou
espai on dir la seva al món i tot dins un món nou ple d’oportunitats que és el teatre, tal i com
diu Boal:
“Cuando el oprimido mismo, como artista, crea las imágenes de su realidad opresiva,
pertenece a esos dos mundos plena y enteramente, y no como suplente. En ese caso se
produce el fenómeno de la metaxis, que significa pertenecer completa y simúltaneamente a
dos mundos diferentes, autónomos. El oprimido pertenece a esos dos mundos autónomos:
la realidad y la imagen de la realidad que ha creado.” (2)
Per tant, aquesta obra està feta per una oprimida real, que amb la imatge de la realitat que
ha creat, pretén fer veure que són moltes més les persones que estan en aquesta situació i
que han de fer alguna cosa per a millorar la seva situació. Enllaçem, aquí, amb la segona
teoria descrita per De Marinis, hi ha una relació de tu a tu molt significativa entre actor i
espect-actor. Tenint em compte aquesta teoria, Jordi Forcadas fa aquesta reflexió sobre què
pretenen quant a la recepció d’Amina busca feina:
“Es tracta de veure el procés de recepció de l’obra cap al col·lectiu. Tot aquest procés, ja
s’inicia en el moment en què veiem l’Amina i la seva situació i sentim llàstima per una
víctima i, això, no s’ha de permetre. El què realment volem és apel·lar al públic a canviar la
situació. Per això, justament treballem molt el què no hem de fer, com succeeix en el teatre
clàssic i la catarsi, en què la gent sent que la història, ja l’ha purificat i s’ha oblidat de tot. El
què volem és que el públic tingui un contacte, que hi hagi una relació amb la situació real i
no que eviti pensar en el que no li agrada. Per això, aquesta obra crea a molta gent una
sensació de desolació (‘Ostres, és veritat el què succeeix, com ho podem canviar?’).”
L’oprimit artista, com diu Boal, comença a lluitar i vol provocar les mateixes ganes a l’espectactor
oprimit, però, a vegades, aquesta reacció no és precisament una de les que hi pot
aparèixer: potser aquest no fa res perquè no sap com o potser prefereix no fer res perquè ja
ho faran els altres per ell o simplement perquè es troba atrapat dins d’un corformisme total i
absolut que ja li està bé. Però el TO el que sempre busca és “....lo contrario que la catarsis:
¡pretende lograr la dinamización de los espectadores!” (3)
Per analitzar les recepcions dels espect-actors d’Amina busca feina, tinguem en compte el
que ja hem comentat a l’apartat de la gira teatral, però, com a exemple rellevant, podríem
centrar-nos en l’impacte que va tenir l’obra a Granollers. Montse Forcadas ho explica així:
“Quin és l’objectiu de fer l’obra una vegada? Durant un any, podria ésser possible
transformar aquest col·lectiu. Però una altra cosa és que anem a Granollers i hi hagin unes
dones que després s’apropen a l’Amina i li en les gràcies per a fer aquesta feina, perquè els
passa el mateix. El que es va fer a Granollers no és treure la pancarta i fer la revolució, sinó
que vegin que la poden fer, que poden protestar i que tenen eines per fer-ho i que en
parlem. No ens podem quedar a Granollers per veure si aquestes dones han pres armes
sobre l’assumpte, si han vist les grans possibilitats que tenen com a dones davant d’una
Pepi o davant de l’art... Hi ha qui pensa que pot fer una obra de teatre i hi ha qui pensa que
pot enfrontar-se a una Pepi. És va fer la revolució de les dones de Granollers?Jo no ho sé,
però vam rebre un e-mail d’unes noies que van veure l’obra, els va encantar i volien fer un
treball sobre l’Amina busca feina, però per nosaltres suposava molta més feina. Hi ha
aquests feedbacks. Malgrat tot, crec que a Granollers només vam anar pera entretenir i que
els organitzadors no sabien la magnitud del que estàvem fent i un cop sabuda, no els va
interessa. Com mesurar quina influència hem tingut a Granollers? No ho puc mesurar. Una
altra cosa es que en Jordi faci un taller a una escola durant un any amb un problema concret
de bulling: hi havia un grup líder que agredia a la resta de la classe i a la professora.
Nosaltres mateixos vam dir: amb una obra de teatre, no ho solucionen. Els ho vam dir: el
producte no serveix per solucionar un problema de bulling. Els vam dir “Per què no feu amb
uns quartos un taller de dos mesos, que en Jordi vagi i faci un taller del TO amb els nens i la
professora present i que els nens vagin treballant-ho?.” I es solucionar el problema. Aquí, si
que hi ha alguna cosa mesurable. La professora fa dos dies va escriure dient que encara
treballen sobre el que van fer amb en Jordi. La pretensió d’aquell taller era acabar amb un
problema, però fent quelcom a llarg termini. Ara, què ha tret cada una d’aquelles dones de
Granollers: l’enorme satisfacció de veure que hi ha una dona movent el cul com l’Amina i
que el poden moure elles.”
Com s’ha observat, amb 17 representacions d’Amina busca feina es va aconseguir aquesta
desitjada “dinamización de los espectadores”, com diu Boal, però per a saber fins on ha
arribat aquesta dinamització, caldria fer un seguiment de totes aquelles persones que es van
veure identificades amb el cas que viu l’Amina i, que després van donar un pas per a dir
adéu a la seva opressió, ja sigui de forma invidual o grupal. Considerem, per tant, que s’han
recollit bons fruits i que s’en continuaran recollint perquè a Internet hi ha el testimoni de tot
aquest projecte, el documental de La 2, que pot arribar a moltes més persones i malgrat que
l’obra no es hi sigui sencera, pot generar canvis. D’aquesta manera, ens trobem que la
recepció telemàtica d’Amina busca feina serà continuadora de la teatral.
NOTAS:
(1) De Marinis, 1998, p. 162-163.
(2) Augusto Boal, El Arco iris del deseo. (Barcelona: Alba, 2004) p. 64.
(3) Boal, Arco iris del deseo, 2004, p.
AMINA BUSCA FEINA PARTE XI
4.4 Desenvolupament i comparativa de dues sessions
Com hem indicat anteriorment, en aquest apartat compararem el desenvolupament d’una
sessió feta el 2007 amb l’última que s’ha realitzat el 2009: les obres que compararem són la
del Llantiol i la de Granollers. Per fer la comparativa, narrarem sobretot el desenvolupament
del Fòrum, tenint en compte l’aplicació de la metodologia segons Jordi Forcadas i el mateix
Boal.
Com hem anomenat abans, la sessió del Llantiol es va fer dins d’un festival, per tant, el
públic assistent va ésser bastant nombrós. En aquesta ocasió, Jordi Forcadas va fer de
jòquer. Per fer l’estudi d’aquesta representació, ens basarem en la transcripció literal de la
sessió que podeu trobar a l’annex 3.
Després de finalitzar l’obra, Jordi Forcadas comença a plantejar el debat amb el públic: la
primera pregunta que fa és si el que s’ha vist és una tragèdia o un drama. El públic
majoritàriament diu que és un drama i Forcadas reafirma aquesta resposta perquè les
tragèdies no es poden canviar i els drames, sí. A partir d’aquest moment es forma un petit
debat sense cap intervenció a escena de cap espect-actor i es produeixen intervencions
orals d’una desena de persones:
- Forcadas pregunta si es pot donar algun canvi en la situació de l’Amina i un
espectador contesta que aquesta situació no és justa.
- Un altre espectador diu que tot això és una situació que li passa a tothom, però un
altra persona afirma que l’Amina té problemes afegits perquè és una dona que no
parla català.
- En Forcadas torna en el seu paper de jòquer i preguntar què es pot fer per canviar la
situació i fa una pregunta clau: si és convenient o no denunciar a la Pepi?
- Una espectadora indica que la solució és que a la Pepi li passi alguna cosa que seria
l’alliberament de l’Amina, és a dir, si no hi ha opressor, no hi ha oprimit. Però després
el públic en general diu que el problema no està en l’Amina sinó en el sistema, que
és un problema de tots.
- Llavors Forcadas, pregunta si es pot canviar el funcionament de l’INEM i el públic en
general diu que els ciutadans no poden fer res per a millorar la situació, però un
espectador diu que no hi està d’acord perquè amb el dret del vot, podríem canviar el
sistema laboral en el qual vivim si es canvia el governant que l’administra. Aquest
espectador explica com se sent de culpable quan el seu fill li explica les situacions
que viu a l’INEM, perquè es considera responsable tenint en compte la seva elecció
de vot.
- En Jordi Forcadas s’adona que fins aleshores només havien parlat homes i demana
a les dones que donin la seva opinió. Una espectadora diu que això li passa a tothom
i que no està bé.
- Una altra persona diu que la solució és fer boicot no anant a votar, però el públic
crida que aquesta no és la solució i aleshores s’esdevé una altra polèmica dins del
debat: Forcadas diu que realment la situació dels immigrants és pitjor perquè
s’aprofiten si no tenen els papers i no coneixen els seus drets.
- Una espectadora de França diu que fer un boicot podria ser perjudicial perquè podria
sortir l’extrema dreta guanyadora, tal i com va passar en les eleccions franceses.
Afirma també que el que ha de passar és que la societat canviï.
- Forcadas diu que aquest tipus de teatre pretén això justament i demana al públic que
surti a escena per intentar buscar una solució que ajudi a l’Amina.
- Els espectadors diuen que ella no havia de signar el contracte i que abans el seu fill
l’hauria d’haver llegit. Forcadas convida a una persona a que surti a escena i la
persona no vol, però tot el públic l’anima. S’esdevé la primera intervenció d’aquesta
sessió de Fòrum protagonitzada per una noia anomenada Patricia.
Patricia parla amb Forcadas sobre el que pretén fer en l’escena quan l’Amina ha de signar el
contracte que ofereix la Pepi. Aquí comença l’acció teatral: la Patricia fa el paper d’una veïna
de l’Amina que és advocada i quan la Pepi la veu es queda una mica parada. La Pepi es
disposa a explicar el contracte a l’Amina perquè diu que ella és la que ha de treballar i no la
seva veïna. La veïna s’adona que el contracte que signarà l’Amina la condueix a cobrar part
del sou en negre. La Pepi li recrimina que l’Amina no es decideix i se’n va dient que hi ha
moltes persones interessades en aquesta feina. Finalment, aquesta intervenció no aporta la
millor solució perquè l’Amina es queda preocupada pel fet de no haver aconseguit la feina i
perquè té moltes despeses per pagar.
En aquest moment, una persona del públic crida que l’Amina ha de denunciar a la Pepi.
Forcadas talla l’acció i comença així una segona intervenció teatral protagonitzada per l’Edu,
un exalumne de Pa’tothom. L’Edu, que en un primer moment fa de fill de l’Amina, comparteix
escenari amb la Patricia, és a dir, hi ha dues persones disposades a ajudar a l’Amina.
Aleshores, l’Edu i la Pepi s’embranquen en una discussió pel tema del contracte. L’Edu vol
que se l’emporti a casa per llegir-lo millor i demana a la Pepi que esperi una resposta de
l’Amina, encara que l’avisa que el contracte és il·legal i que es podria quedar sense feina. La
Pepi no li dóna el seu telèfon quan l’Edu li el demana, però aquest s’adona que el té l’Amina.
La Pepi té pressa i vol marxar corrents. La Patricia i l’Edu li diuen que s’ho repensi i quan li
pregunten pel seu cap ella ja desapareix d’escena i aquesta s’acaba.
Jordi Forcadas, després d’aquesta segona intervenció, qüestiona al públic què els ha
semblat aquesta segona intervenció teatral, moment en què comença una segona part de
debat verbal:
- En aquest moment, l’Amina confessa que ella té aquest nou problema: ha de signar
un nou contracte i li passa el de sempre, no fa més que signar contractes i que mai
no cobra ni quitança, ni altres deduccions com les vacances.
- La Patricia s’ofereix per acompanyar-la a signar. Però repesant a l’escena vista, el
públic opina que només ha aconseguit que la Pepi fugi i l’Amina es quedi sense
feina.
- Malgrat tot, Forcadas recorda que aquesta situació li passa a més gent i comença un
altre punt polèmic del debat: un espectador recrimina que l’escena no és real perquè
no hi ha Pepis amb Jaguars i que cap advocat tindria temps per acompanyar-la, ja
que són molt individualistes.
- Un altra persona comenta que la solució està en associar-nos per lluitar de forma
comuna, però l’espectadora que ha criticat el Jaguar de la Pepi, diu que ella ha estat
una de les acomiadades de la Seat i que ningú no es va unir per a lluitar perquè,
segons ella, el company és l’enemic.
- Un altre participant diu que el que ens passa és que tenim un instint de
supervivència. Seguidament, la Patricia, que no és de Catalunya, diu que a vegades
per aquest instint de supervivència traiex els seus principis i valors i que una
associació la va ajudar molt quan va arribar a Catalunya.
- En Jordi Forcadas explica que quan van fer l’obra a S.O.S Racisme, va quedar clar
que aquesta entitat i d’altres tenen serveis jurídics que ajuden a l’immigrant o a la
persona necessitada,i que a ell mateix, li van fer servei en un moment de la seva
vida.
- En Jordi demana si algú vol dir quelcom sobre aquest tema i el fill gran de l’Amina
demana si algú vol acompanyar a la seva mare en la seva propera entrevista.
Aleshores, entre el públic es demana algun advocat.
- Seguidament, en Jordi Forcadas procedeix a acomiadar l’acte tot dient que vol que la
gent se’n vagi contenta a casa perquè encara que la solució no sigui fàcil, el que han
de fer és pensar en com canviar la realitat.
Finalment, l’Edu va ésser la persona encarregada d’ajudar a l’Amina a través d’un amic seu
advocat, d’aquest fet en parlarem més endavant.
La sessió de fòrum del Llantiol la comparem amb la sessió de Teatre Fòrum que es va fer el
24 de gener de 2009, a la II Festa de dones de Congost a Granollers. En aquesta ocasió, la
persona encarregada de fer de jòquer va ser la Montse Forcadas. L’actuació van tenir una
durada d’uns 30 minuts i l’epíleg es va haver d’anular a causa de les condicions de l’espai.
Tot seguit, es va iniciar el fòrum que també va durar uns 30 minuts. Les intervencions del
públic durant el fòrum van ésser poques, però molt diverses.
Costava molt que el públic parles i la Montse Forcadas feia contínues preguntes amb el
micròfon a la mà per motivar-lo a participar, però de vegades costava que parlessin a través
del micròfon i no se’ls escoltava bé. Per un altra banda, havia persones que demostraven
una manca de respecte a l’espectacle perquè no deixaven de parlar.
Només es va fer una intervenció com a espect-actor, però per arribar a aquest fet es va
parlar dels següents temes:
- Es va comentar que en Toni era el que podia ajudar més a l’Amina i que hi havia
possibilitats de canviar i millorar la situació.
- Es va comentar que aquesta situació era també freqüent entre la població espanyola
i no sols entre la immigrant, però la persona que ho va exposar també va insistir que
segons ella només els immigrants rebien ajudes. Sobre aquest tema es va evitar
arribar a una polèmica tallant-lo en sec i quedant com un comentari més, ja que la
idea principal era una injustícia social que es dóna a tota la classe baixa, per manca
de recursos.
- També es va parlar de la discriminació laboral de la dona, de les diferències salarials
entre homes i dones, de la incompatibilitat entre la vida laboral i familiar i dels
acomiadaments per embaràs.
- La Montse Forcadas va preguntar sobretot en quins moments l’Amina s’estava
equivocant i on podia canviar la seva actitud per no arribar a una crisis total. El públic
va indicar diversos cops que l’Amina havia de denunciar els fets, sobretot del
Carrefive.
A partir d’aquesta última pregunta, una dona àrab del públic va dir que ella el que no faria
seria signar el contracte que ofereix la Pepi a l’Amina, perquè pensava que aquí ja podia
canviar la situació molt abans d’arribar al Carrefive. La Montse Forcadas va animar a
aquesta dona perquè sortís a escena per reemplaçar l’Amina, però ella va dir que volia sortir
a escena com amiga de l’Amina en el moment de la signatura a l’escena quarta.
L’escena va començar després de dir “Un, dos, tres i acció!” i va començar la participació de
la Sumaya, el nom real de la dona, que es presenta davant la Pepi com una amiga de
l’Amina per ajudar-la en els tràmits de la feina. La Sumaya diu a la Pepi que sap que
treballar dues hores al dia cotitzades i cobrar la resta del sou en negre és il·legal i que, per
tant, l’Amina no signarà aquest contracte. Però la Pepi aconsegueix convèncer les dues
dones que signar el contracte és l’única opció que tenen si l’Amina vol treballar.
En aquest moment; després d’una bona estona de discussió, la Montse Forcadas dóna per
acabada la intervenció de la Sumaya. Finalment, l’objectiu de la Sumaya no s’ha aconseguit
perquè el contracte acaba signat i això fa veure al públic que no tot és tan senzill
d’aconseguir.
Per manca de temps aquesta és l’única intervenció a escena del públic que es fa d’aquest
fòrum i que tampoc es va comentar amb la resta del públic com s’acostuma a fer.
Després d’haver descrit les dues sessions d’Amina busca feina del Llantiol i de Granollers,
passarem a fer una comparativa tenint en compte els punts següents:
- Cal destacar que en les dues sessions, les intervencions a escena han estat en el
mateix moment de l’obra de teatre: quan l’Amina ha de signar el contracte que li
ofereix la Pepi, és a dir, l’escena quatre. Aquest fet constata que la “finestra” que
Forcadas buscava en aquest moment clau ha estat molt encertada, ja que permet
que el espect-actor hi vegi una possible solució en el problema de l’Amina. Tant al
Llantiol com a Granollers, tots els personatges volien interpretar un amic o amiga de
l’Amina que entén una mica de lleis i sap que el contracte és un engany. D’altra
banda, anotem que les persones que normalment volen intervenir en aquest moment
també són professionals del dret, encara que no és el cas de la Sumaya a Granollers
i de l’Edu al Llantiol.
- Totes les intervencions dins d’aquesta escena tenen la intenció de fer a veure a
l’Amina que si signa el contracte es veurà obligada a treballar en negre, però sempre,
en totes les ocasions, la Pepi intenta persuadir a l’Amina i al seu acompanyant dient
que el contracte és la millor opció si a l’Amina li cal feina i adverteix que sempre hi
haurà una altra persona disposada a fer-ho.
- Tant en una sessió com en l’altra, surten els mateixos temes de debat. Normalment
abans d’una intervenció sempre hi ha un petit intercanvi de parer entre el jòquer i el
públic i, també quan s’acaba una intervenció, s’acostuma a fer una reflexió conjunta
de l’acció teatral que ha fet l’espect-actor. Aquest fet només va ésser possible a la
sessió del Llantiol. Observem, però, que la temàtica que sorgeix a l’hora de parlar de
la situació laboral de l’Amina es repeteix en els dos casos: majoritàriament, la gent
suggereix que aquest problema el té tothom, i de vegades, es fan comentaris que
poden semblar en un primer moment racistes: la típica frase, “ellos tienen más
ayudas que nosotros”. D’altra banda, hi ha una sensació general que políticament les
coses no estan funcionant i que s’haurien de canviar moltes lleis. La major part
d’opinions reclama una major participació ciutadana per a canviar la realitat social.
- En les dues sessions, el temps dedicat ha estat més o menys el mateix, però dóna la
sensació que la sessió del Llantiol va ésser més intensa que l’altra, el sol fet que es
fes en un teatre va condicionar la recepció del públic. Els espectadors del Llantiol van
ésser més participatius que els de Granollers, segurament, com ja hem indicat
anteriorment, perquè la preparació teatral i social d’aquests era molt més elevada en
relació al públic de Granollers que tenia un primer contacte amb el Teatre Fòrum.
- Quan a la representació teatral, hem de dir que les condicions físiques i
escenogràfiques del Poliesportiu de Granollers no eren prou adequades per fer una
obra teatral i, per això, l’epíleg es va suprimir, i per la mateixa raó, el fòrum va ésser
una mica complicat, ja que la comunicació entre el públic no era prou bona per
problemes acústics; en canvi, al Llantiol, hi va haver un caliu familiar, de proximitat,
que feia la representació teatral molt càlida. El públic de Granollers semblava, per
moments, poc interessat per l’obra i que volgués anar al sopar gratuït que
continuava a l’obra: van “agafar” l’obra com a un entreteniment més.
Com hem indicat anteriorment, en aquest apartat compararem el desenvolupament d’una
sessió feta el 2007 amb l’última que s’ha realitzat el 2009: les obres que compararem són la
del Llantiol i la de Granollers. Per fer la comparativa, narrarem sobretot el desenvolupament
del Fòrum, tenint en compte l’aplicació de la metodologia segons Jordi Forcadas i el mateix
Boal.
Com hem anomenat abans, la sessió del Llantiol es va fer dins d’un festival, per tant, el
públic assistent va ésser bastant nombrós. En aquesta ocasió, Jordi Forcadas va fer de
jòquer. Per fer l’estudi d’aquesta representació, ens basarem en la transcripció literal de la
sessió que podeu trobar a l’annex 3.
Després de finalitzar l’obra, Jordi Forcadas comença a plantejar el debat amb el públic: la
primera pregunta que fa és si el que s’ha vist és una tragèdia o un drama. El públic
majoritàriament diu que és un drama i Forcadas reafirma aquesta resposta perquè les
tragèdies no es poden canviar i els drames, sí. A partir d’aquest moment es forma un petit
debat sense cap intervenció a escena de cap espect-actor i es produeixen intervencions
orals d’una desena de persones:
- Forcadas pregunta si es pot donar algun canvi en la situació de l’Amina i un
espectador contesta que aquesta situació no és justa.
- Un altre espectador diu que tot això és una situació que li passa a tothom, però un
altra persona afirma que l’Amina té problemes afegits perquè és una dona que no
parla català.
- En Forcadas torna en el seu paper de jòquer i preguntar què es pot fer per canviar la
situació i fa una pregunta clau: si és convenient o no denunciar a la Pepi?
- Una espectadora indica que la solució és que a la Pepi li passi alguna cosa que seria
l’alliberament de l’Amina, és a dir, si no hi ha opressor, no hi ha oprimit. Però després
el públic en general diu que el problema no està en l’Amina sinó en el sistema, que
és un problema de tots.
- Llavors Forcadas, pregunta si es pot canviar el funcionament de l’INEM i el públic en
general diu que els ciutadans no poden fer res per a millorar la situació, però un
espectador diu que no hi està d’acord perquè amb el dret del vot, podríem canviar el
sistema laboral en el qual vivim si es canvia el governant que l’administra. Aquest
espectador explica com se sent de culpable quan el seu fill li explica les situacions
que viu a l’INEM, perquè es considera responsable tenint en compte la seva elecció
de vot.
- En Jordi Forcadas s’adona que fins aleshores només havien parlat homes i demana
a les dones que donin la seva opinió. Una espectadora diu que això li passa a tothom
i que no està bé.
- Una altra persona diu que la solució és fer boicot no anant a votar, però el públic
crida que aquesta no és la solució i aleshores s’esdevé una altra polèmica dins del
debat: Forcadas diu que realment la situació dels immigrants és pitjor perquè
s’aprofiten si no tenen els papers i no coneixen els seus drets.
- Una espectadora de França diu que fer un boicot podria ser perjudicial perquè podria
sortir l’extrema dreta guanyadora, tal i com va passar en les eleccions franceses.
Afirma també que el que ha de passar és que la societat canviï.
- Forcadas diu que aquest tipus de teatre pretén això justament i demana al públic que
surti a escena per intentar buscar una solució que ajudi a l’Amina.
- Els espectadors diuen que ella no havia de signar el contracte i que abans el seu fill
l’hauria d’haver llegit. Forcadas convida a una persona a que surti a escena i la
persona no vol, però tot el públic l’anima. S’esdevé la primera intervenció d’aquesta
sessió de Fòrum protagonitzada per una noia anomenada Patricia.
Patricia parla amb Forcadas sobre el que pretén fer en l’escena quan l’Amina ha de signar el
contracte que ofereix la Pepi. Aquí comença l’acció teatral: la Patricia fa el paper d’una veïna
de l’Amina que és advocada i quan la Pepi la veu es queda una mica parada. La Pepi es
disposa a explicar el contracte a l’Amina perquè diu que ella és la que ha de treballar i no la
seva veïna. La veïna s’adona que el contracte que signarà l’Amina la condueix a cobrar part
del sou en negre. La Pepi li recrimina que l’Amina no es decideix i se’n va dient que hi ha
moltes persones interessades en aquesta feina. Finalment, aquesta intervenció no aporta la
millor solució perquè l’Amina es queda preocupada pel fet de no haver aconseguit la feina i
perquè té moltes despeses per pagar.
En aquest moment, una persona del públic crida que l’Amina ha de denunciar a la Pepi.
Forcadas talla l’acció i comença així una segona intervenció teatral protagonitzada per l’Edu,
un exalumne de Pa’tothom. L’Edu, que en un primer moment fa de fill de l’Amina, comparteix
escenari amb la Patricia, és a dir, hi ha dues persones disposades a ajudar a l’Amina.
Aleshores, l’Edu i la Pepi s’embranquen en una discussió pel tema del contracte. L’Edu vol
que se l’emporti a casa per llegir-lo millor i demana a la Pepi que esperi una resposta de
l’Amina, encara que l’avisa que el contracte és il·legal i que es podria quedar sense feina. La
Pepi no li dóna el seu telèfon quan l’Edu li el demana, però aquest s’adona que el té l’Amina.
La Pepi té pressa i vol marxar corrents. La Patricia i l’Edu li diuen que s’ho repensi i quan li
pregunten pel seu cap ella ja desapareix d’escena i aquesta s’acaba.
Jordi Forcadas, després d’aquesta segona intervenció, qüestiona al públic què els ha
semblat aquesta segona intervenció teatral, moment en què comença una segona part de
debat verbal:
- En aquest moment, l’Amina confessa que ella té aquest nou problema: ha de signar
un nou contracte i li passa el de sempre, no fa més que signar contractes i que mai
no cobra ni quitança, ni altres deduccions com les vacances.
- La Patricia s’ofereix per acompanyar-la a signar. Però repesant a l’escena vista, el
públic opina que només ha aconseguit que la Pepi fugi i l’Amina es quedi sense
feina.
- Malgrat tot, Forcadas recorda que aquesta situació li passa a més gent i comença un
altre punt polèmic del debat: un espectador recrimina que l’escena no és real perquè
no hi ha Pepis amb Jaguars i que cap advocat tindria temps per acompanyar-la, ja
que són molt individualistes.
- Un altra persona comenta que la solució està en associar-nos per lluitar de forma
comuna, però l’espectadora que ha criticat el Jaguar de la Pepi, diu que ella ha estat
una de les acomiadades de la Seat i que ningú no es va unir per a lluitar perquè,
segons ella, el company és l’enemic.
- Un altre participant diu que el que ens passa és que tenim un instint de
supervivència. Seguidament, la Patricia, que no és de Catalunya, diu que a vegades
per aquest instint de supervivència traiex els seus principis i valors i que una
associació la va ajudar molt quan va arribar a Catalunya.
- En Jordi Forcadas explica que quan van fer l’obra a S.O.S Racisme, va quedar clar
que aquesta entitat i d’altres tenen serveis jurídics que ajuden a l’immigrant o a la
persona necessitada,i que a ell mateix, li van fer servei en un moment de la seva
vida.
- En Jordi demana si algú vol dir quelcom sobre aquest tema i el fill gran de l’Amina
demana si algú vol acompanyar a la seva mare en la seva propera entrevista.
Aleshores, entre el públic es demana algun advocat.
- Seguidament, en Jordi Forcadas procedeix a acomiadar l’acte tot dient que vol que la
gent se’n vagi contenta a casa perquè encara que la solució no sigui fàcil, el que han
de fer és pensar en com canviar la realitat.
Finalment, l’Edu va ésser la persona encarregada d’ajudar a l’Amina a través d’un amic seu
advocat, d’aquest fet en parlarem més endavant.
La sessió de fòrum del Llantiol la comparem amb la sessió de Teatre Fòrum que es va fer el
24 de gener de 2009, a la II Festa de dones de Congost a Granollers. En aquesta ocasió, la
persona encarregada de fer de jòquer va ser la Montse Forcadas. L’actuació van tenir una
durada d’uns 30 minuts i l’epíleg es va haver d’anular a causa de les condicions de l’espai.
Tot seguit, es va iniciar el fòrum que també va durar uns 30 minuts. Les intervencions del
públic durant el fòrum van ésser poques, però molt diverses.
Costava molt que el públic parles i la Montse Forcadas feia contínues preguntes amb el
micròfon a la mà per motivar-lo a participar, però de vegades costava que parlessin a través
del micròfon i no se’ls escoltava bé. Per un altra banda, havia persones que demostraven
una manca de respecte a l’espectacle perquè no deixaven de parlar.
Només es va fer una intervenció com a espect-actor, però per arribar a aquest fet es va
parlar dels següents temes:
- Es va comentar que en Toni era el que podia ajudar més a l’Amina i que hi havia
possibilitats de canviar i millorar la situació.
- Es va comentar que aquesta situació era també freqüent entre la població espanyola
i no sols entre la immigrant, però la persona que ho va exposar també va insistir que
segons ella només els immigrants rebien ajudes. Sobre aquest tema es va evitar
arribar a una polèmica tallant-lo en sec i quedant com un comentari més, ja que la
idea principal era una injustícia social que es dóna a tota la classe baixa, per manca
de recursos.
- També es va parlar de la discriminació laboral de la dona, de les diferències salarials
entre homes i dones, de la incompatibilitat entre la vida laboral i familiar i dels
acomiadaments per embaràs.
- La Montse Forcadas va preguntar sobretot en quins moments l’Amina s’estava
equivocant i on podia canviar la seva actitud per no arribar a una crisis total. El públic
va indicar diversos cops que l’Amina havia de denunciar els fets, sobretot del
Carrefive.
A partir d’aquesta última pregunta, una dona àrab del públic va dir que ella el que no faria
seria signar el contracte que ofereix la Pepi a l’Amina, perquè pensava que aquí ja podia
canviar la situació molt abans d’arribar al Carrefive. La Montse Forcadas va animar a
aquesta dona perquè sortís a escena per reemplaçar l’Amina, però ella va dir que volia sortir
a escena com amiga de l’Amina en el moment de la signatura a l’escena quarta.
L’escena va començar després de dir “Un, dos, tres i acció!” i va començar la participació de
la Sumaya, el nom real de la dona, que es presenta davant la Pepi com una amiga de
l’Amina per ajudar-la en els tràmits de la feina. La Sumaya diu a la Pepi que sap que
treballar dues hores al dia cotitzades i cobrar la resta del sou en negre és il·legal i que, per
tant, l’Amina no signarà aquest contracte. Però la Pepi aconsegueix convèncer les dues
dones que signar el contracte és l’única opció que tenen si l’Amina vol treballar.
En aquest moment; després d’una bona estona de discussió, la Montse Forcadas dóna per
acabada la intervenció de la Sumaya. Finalment, l’objectiu de la Sumaya no s’ha aconseguit
perquè el contracte acaba signat i això fa veure al públic que no tot és tan senzill
d’aconseguir.
Per manca de temps aquesta és l’única intervenció a escena del públic que es fa d’aquest
fòrum i que tampoc es va comentar amb la resta del públic com s’acostuma a fer.
Després d’haver descrit les dues sessions d’Amina busca feina del Llantiol i de Granollers,
passarem a fer una comparativa tenint en compte els punts següents:
- Cal destacar que en les dues sessions, les intervencions a escena han estat en el
mateix moment de l’obra de teatre: quan l’Amina ha de signar el contracte que li
ofereix la Pepi, és a dir, l’escena quatre. Aquest fet constata que la “finestra” que
Forcadas buscava en aquest moment clau ha estat molt encertada, ja que permet
que el espect-actor hi vegi una possible solució en el problema de l’Amina. Tant al
Llantiol com a Granollers, tots els personatges volien interpretar un amic o amiga de
l’Amina que entén una mica de lleis i sap que el contracte és un engany. D’altra
banda, anotem que les persones que normalment volen intervenir en aquest moment
també són professionals del dret, encara que no és el cas de la Sumaya a Granollers
i de l’Edu al Llantiol.
- Totes les intervencions dins d’aquesta escena tenen la intenció de fer a veure a
l’Amina que si signa el contracte es veurà obligada a treballar en negre, però sempre,
en totes les ocasions, la Pepi intenta persuadir a l’Amina i al seu acompanyant dient
que el contracte és la millor opció si a l’Amina li cal feina i adverteix que sempre hi
haurà una altra persona disposada a fer-ho.
- Tant en una sessió com en l’altra, surten els mateixos temes de debat. Normalment
abans d’una intervenció sempre hi ha un petit intercanvi de parer entre el jòquer i el
públic i, també quan s’acaba una intervenció, s’acostuma a fer una reflexió conjunta
de l’acció teatral que ha fet l’espect-actor. Aquest fet només va ésser possible a la
sessió del Llantiol. Observem, però, que la temàtica que sorgeix a l’hora de parlar de
la situació laboral de l’Amina es repeteix en els dos casos: majoritàriament, la gent
suggereix que aquest problema el té tothom, i de vegades, es fan comentaris que
poden semblar en un primer moment racistes: la típica frase, “ellos tienen más
ayudas que nosotros”. D’altra banda, hi ha una sensació general que políticament les
coses no estan funcionant i que s’haurien de canviar moltes lleis. La major part
d’opinions reclama una major participació ciutadana per a canviar la realitat social.
- En les dues sessions, el temps dedicat ha estat més o menys el mateix, però dóna la
sensació que la sessió del Llantiol va ésser més intensa que l’altra, el sol fet que es
fes en un teatre va condicionar la recepció del públic. Els espectadors del Llantiol van
ésser més participatius que els de Granollers, segurament, com ja hem indicat
anteriorment, perquè la preparació teatral i social d’aquests era molt més elevada en
relació al públic de Granollers que tenia un primer contacte amb el Teatre Fòrum.
- Quan a la representació teatral, hem de dir que les condicions físiques i
escenogràfiques del Poliesportiu de Granollers no eren prou adequades per fer una
obra teatral i, per això, l’epíleg es va suprimir, i per la mateixa raó, el fòrum va ésser
una mica complicat, ja que la comunicació entre el públic no era prou bona per
problemes acústics; en canvi, al Llantiol, hi va haver un caliu familiar, de proximitat,
que feia la representació teatral molt càlida. El públic de Granollers semblava, per
moments, poc interessat per l’obra i que volgués anar al sopar gratuït que
continuava a l’obra: van “agafar” l’obra com a un entreteniment més.
AMINA BUSCA FEINA PARTE X
4.3 Evolució de l’obra durant les representacions
Durant les múltiples representacions d’Amina busca feina des del març de 2007 fins a gener
de 2009, el text de l’obra s’ha modificat en diversos moments.
Escena 1: Es van haver de fer els textos que representaven les ofertes de feina sobre
confecció i neteja que l’Amina llegia en el taulell d’anuncis. D’altra banda es van realitzar
canvis en el diàleg entre el funcionari i l’Amina amb la participació del fill. En un primer
moment, el fill no feia tant d’intermediari-traductor i més endavant, però, va intensificar
aquesta funció perquè hi havia moments en què l’Amina no acaba d’entendre què li diu el
funcionari.
FUNCIONARIO:¿Ves lo que pone aquí?
MOHAMMED: 68.
FUNCIONARIO: Debajo.
MOHAMMED: Limpieza.
FUNCIONARIO: Más abajo.
MOHAMMED: Catalán.
FUNCIONARIO: Vale, pues le dices a tu mamà que si no sabe catalán, no molesté, que
aquí tenemos mucho trabajo. Hasta otro día.
Mohammed habla en árabe con su madre y se lo explica. Se van y el funcionario
habla por teléfono.
FUNCIONARIO: Sí, vale, me llamas mañana. No, no, no me hables en catalán que no
me entero de nada.
Escena 2: El Toni parla en català amb en Mohammed des del primer moment, però de
vegades s’ha utilitzat el castellà en algunes representacions.
Escena 3: La Pepi parla amb l’Amina com en veu en off, es descarta des de el primer
moment que hi hagi una comunicació telefònica separades per una paret. El fet de no veure
la Pepi fa que el públic se la imagini abans de sortir a escena.
Escena 4: Es va haver de crear un contracte autèntic perquè l’Amina el signés i la llista
d’escales precisament per aquesta escena.
PEPI: No tranquila, eso es para que estés dada de alta, las otras horas yo te las pago
aquí en mano, cuando venga, te entrego el sobre con el resto.
AMINA: ¿Negro?
PEPI: Sobre. Firma aquí.
AMINA: ¡Negro!
PEPI: Sobre. Tu trabajas dos horas para Zapatero pero ocho horas para mí. Firma
aquí.
Forcadas va variar la part en què en un primer moment la Pepi deia “en negro” per passar a
dir “te lo doy en el sobre”. Això demostra una altra manipulació per part de la Pepi que no
parla clar a l’hora de dir que cobrarà en negre una part del sou amb l’esperança que l’Amina
no se n’adoni.
També hi ha altres canvis a la mateixa escena.
PEPI: Tú te guardas los tickets. La lejía que sea del DIA, y ahorra; solo un chorritín, ya
está bien, que hay conservar el cambio climático. Mira, te entrego las llaves de
las escaleras... (Le entrega un fajo de llaves). Sobre todo no las pierdas.
AMINA: ¿La oficina? ¿Dónde queda?
PEPI: Se nota que nunca has estado en una gran empresa. Estamos en todo
Catalunya.
En aquesta part, la Pepi justifica els seus arguments fent-se passar per una falsa ecologista
que no sap de què parla quan afirma que un “un chorritín” de lleixiu “conserva al canvi
climàtic”. La resposta de la Pepi a la rèplica “¿La oficina? ¿Dónde queda?” també va
canviar. En el text original, la Pepi deia “No, no, nos vemos aquí”. Es va canviar per
“Estamos en todo Catalunya.”, rèplica en què es destaca la invisibilitat de l’empresa. Això
ens dóna la informació que l’Amina només tindrà un telèfon i un contracte i no tindrà cap
adreça.
Escena 5: En aquesta escena que succeeix a l’andana del metro, la Pepi també té la veu en
off perquè és una altra trucada telefònica a l’Amina.
Escena 6: L’escena que explica que l’Amina abandona la feina que li ofereix la Pepi, passa
a ser més dura des del punt de vista de la comunicació no verbal entre els dos actors. Per
exemple, la Pepi vol donar petons a l’Amina i ella la rebutja amb una actitud de menyspreu.
Escena 7: La Inés passa a dir-se Marta. El personatge d’una dona de mitjana edat burgesa,
reticent a l’arribada d’estrangers al seu país per por és transformada en una dona més jove,
també de classe alta però una mica més moderna des de el punt de vista de la immigració,
encara que segueix essent desconfiada.
Escena 8: Quan el noi de Carrefive envia l’Amina a parlar amb l’encarregat es va afegir que
l’Amina remugués en àrab i diu l’equivalent a “vete a tomar por culo”, això pot causar riure
del públic àrab.
AMINA: Yo tengo papeles aquí no puedo dejarlo en cualquier sitio.
CHICO: ¿No has leído las normas?
AMINA: ¿Qué?
CHICO: Pues mira, mejor vete a personal otra vez y hablas con el encargado. Pasillo
F8, subplanta 6. Espavila.
Amina deja la bata, la escoba. Habla en árabe y sale.
Cal dir que en el text que ve a continuació, quan parla el noi, es fan uns petits canvis:
s’utilitzen els walkie-talkie de manera més concreta, quan l’operador del Carrefive parla amb
el seu encarregat per a avisar que l’Amina va cap allà.
EL CHICO: (llama por el walkie) Oye, te mando a la árabe esta, que no se entera de
nada.
En aquest cas, en un inici el Noi afegia frases depreciatives com “esta tia no se entera de
nada”, “estos moros” que es van considerar no pertinents perquè l’opressió que viu l’Amina
no és verbal. L’important és que en aquest punt no es volia mostrar cap problema relacionat
amb la llengua sinó que el problema era estructural: el fet que hi hagi ciutadans disposats a
fer tot tipus de feines fa que hi hagi una altra part de la societat que se n’aprofita.
Epíleg: L’acció final de repartir un paper dient que la família busca un llogater per l’habitació
de casa seva, de vegades, se suprimeix en algunes actuacions.
Trobem destacable que en cap moment no s’han fet canvis en relació als errors gramaticals
que l’Amina comet en parlar castellà. Un exemple de que s’han fet pocs retocs de llenguatge
és quan l’Amina diu “¡Es que tu no explicarme nada!”. Es manté el mateix llenguatge que
utilitza realment l’Amina perquè sigui més verosímil i fidel a la realitat:
CHICO: (Enfadado) ¿Qué estás haciendo aquí?
AMINA: Tu no explicar nada. Pasillo R; me dijeron.
CHICO: No este es el RT, el R está encima, aquí no puedes estar sin casco.
AMINA: ¡Es que tu no explicarme nada!
CHICO: Y, ¿qué haces con el bolso aquí?
AMINA: ¿Dónde lo dejo, si el vestuario queda abierto y no hay llaves?
CHICO: A ver, si aquí no se pierde nada.
Durant les múltiples representacions d’Amina busca feina des del març de 2007 fins a gener
de 2009, el text de l’obra s’ha modificat en diversos moments.
Escena 1: Es van haver de fer els textos que representaven les ofertes de feina sobre
confecció i neteja que l’Amina llegia en el taulell d’anuncis. D’altra banda es van realitzar
canvis en el diàleg entre el funcionari i l’Amina amb la participació del fill. En un primer
moment, el fill no feia tant d’intermediari-traductor i més endavant, però, va intensificar
aquesta funció perquè hi havia moments en què l’Amina no acaba d’entendre què li diu el
funcionari.
FUNCIONARIO:¿Ves lo que pone aquí?
MOHAMMED: 68.
FUNCIONARIO: Debajo.
MOHAMMED: Limpieza.
FUNCIONARIO: Más abajo.
MOHAMMED: Catalán.
FUNCIONARIO: Vale, pues le dices a tu mamà que si no sabe catalán, no molesté, que
aquí tenemos mucho trabajo. Hasta otro día.
Mohammed habla en árabe con su madre y se lo explica. Se van y el funcionario
habla por teléfono.
FUNCIONARIO: Sí, vale, me llamas mañana. No, no, no me hables en catalán que no
me entero de nada.
Escena 2: El Toni parla en català amb en Mohammed des del primer moment, però de
vegades s’ha utilitzat el castellà en algunes representacions.
Escena 3: La Pepi parla amb l’Amina com en veu en off, es descarta des de el primer
moment que hi hagi una comunicació telefònica separades per una paret. El fet de no veure
la Pepi fa que el públic se la imagini abans de sortir a escena.
Escena 4: Es va haver de crear un contracte autèntic perquè l’Amina el signés i la llista
d’escales precisament per aquesta escena.
PEPI: No tranquila, eso es para que estés dada de alta, las otras horas yo te las pago
aquí en mano, cuando venga, te entrego el sobre con el resto.
AMINA: ¿Negro?
PEPI: Sobre. Firma aquí.
AMINA: ¡Negro!
PEPI: Sobre. Tu trabajas dos horas para Zapatero pero ocho horas para mí. Firma
aquí.
Forcadas va variar la part en què en un primer moment la Pepi deia “en negro” per passar a
dir “te lo doy en el sobre”. Això demostra una altra manipulació per part de la Pepi que no
parla clar a l’hora de dir que cobrarà en negre una part del sou amb l’esperança que l’Amina
no se n’adoni.
També hi ha altres canvis a la mateixa escena.
PEPI: Tú te guardas los tickets. La lejía que sea del DIA, y ahorra; solo un chorritín, ya
está bien, que hay conservar el cambio climático. Mira, te entrego las llaves de
las escaleras... (Le entrega un fajo de llaves). Sobre todo no las pierdas.
AMINA: ¿La oficina? ¿Dónde queda?
PEPI: Se nota que nunca has estado en una gran empresa. Estamos en todo
Catalunya.
En aquesta part, la Pepi justifica els seus arguments fent-se passar per una falsa ecologista
que no sap de què parla quan afirma que un “un chorritín” de lleixiu “conserva al canvi
climàtic”. La resposta de la Pepi a la rèplica “¿La oficina? ¿Dónde queda?” també va
canviar. En el text original, la Pepi deia “No, no, nos vemos aquí”. Es va canviar per
“Estamos en todo Catalunya.”, rèplica en què es destaca la invisibilitat de l’empresa. Això
ens dóna la informació que l’Amina només tindrà un telèfon i un contracte i no tindrà cap
adreça.
Escena 5: En aquesta escena que succeeix a l’andana del metro, la Pepi també té la veu en
off perquè és una altra trucada telefònica a l’Amina.
Escena 6: L’escena que explica que l’Amina abandona la feina que li ofereix la Pepi, passa
a ser més dura des del punt de vista de la comunicació no verbal entre els dos actors. Per
exemple, la Pepi vol donar petons a l’Amina i ella la rebutja amb una actitud de menyspreu.
Escena 7: La Inés passa a dir-se Marta. El personatge d’una dona de mitjana edat burgesa,
reticent a l’arribada d’estrangers al seu país per por és transformada en una dona més jove,
també de classe alta però una mica més moderna des de el punt de vista de la immigració,
encara que segueix essent desconfiada.
Escena 8: Quan el noi de Carrefive envia l’Amina a parlar amb l’encarregat es va afegir que
l’Amina remugués en àrab i diu l’equivalent a “vete a tomar por culo”, això pot causar riure
del públic àrab.
AMINA: Yo tengo papeles aquí no puedo dejarlo en cualquier sitio.
CHICO: ¿No has leído las normas?
AMINA: ¿Qué?
CHICO: Pues mira, mejor vete a personal otra vez y hablas con el encargado. Pasillo
F8, subplanta 6. Espavila.
Amina deja la bata, la escoba. Habla en árabe y sale.
Cal dir que en el text que ve a continuació, quan parla el noi, es fan uns petits canvis:
s’utilitzen els walkie-talkie de manera més concreta, quan l’operador del Carrefive parla amb
el seu encarregat per a avisar que l’Amina va cap allà.
EL CHICO: (llama por el walkie) Oye, te mando a la árabe esta, que no se entera de
nada.
En aquest cas, en un inici el Noi afegia frases depreciatives com “esta tia no se entera de
nada”, “estos moros” que es van considerar no pertinents perquè l’opressió que viu l’Amina
no és verbal. L’important és que en aquest punt no es volia mostrar cap problema relacionat
amb la llengua sinó que el problema era estructural: el fet que hi hagi ciutadans disposats a
fer tot tipus de feines fa que hi hagi una altra part de la societat que se n’aprofita.
Epíleg: L’acció final de repartir un paper dient que la família busca un llogater per l’habitació
de casa seva, de vegades, se suprimeix en algunes actuacions.
Trobem destacable que en cap moment no s’han fet canvis en relació als errors gramaticals
que l’Amina comet en parlar castellà. Un exemple de que s’han fet pocs retocs de llenguatge
és quan l’Amina diu “¡Es que tu no explicarme nada!”. Es manté el mateix llenguatge que
utilitza realment l’Amina perquè sigui més verosímil i fidel a la realitat:
CHICO: (Enfadado) ¿Qué estás haciendo aquí?
AMINA: Tu no explicar nada. Pasillo R; me dijeron.
CHICO: No este es el RT, el R está encima, aquí no puedes estar sin casco.
AMINA: ¡Es que tu no explicarme nada!
CHICO: Y, ¿qué haces con el bolso aquí?
AMINA: ¿Dónde lo dejo, si el vestuario queda abierto y no hay llaves?
CHICO: A ver, si aquí no se pierde nada.
AMINA BUSCA FEINA PARTE IX
4.2 Gira teatral
Després de l’estrena feta a la tercera trobada, Amina busca feina va començar la seva gira
teatral per diverses presons amb el suport del projecte Eureka: és un projecte que es
desenvolupa des de fa tres anys a Catalunya, per a fomentar un espai lúdic i de recreació
als Centres Penitenciaris amb l'objectiu de crear un ambient distès pels interns, aportant una
visió alternativa i una adquisició de valors. El Forn de teatre Pa'tothom col·labora amb el
programa d'educació social dins del marc del projecte, dut a terme pel Departament de
Justícia de la Generalitat de Catalunya. Als centres es treballen amb tallers i amb
representacions teatrals.
Quan a les representacions teatrals, els objectius específics són els següents: convidar als
interns a passar una estona agradable i distesa, convidar a diferents companyies a realitzar
una obra de teatre dins de centres penitenciaris i a viure aquesta experiència, dur a terme
obres de teatre amenes, no per això amb falta de contingut, als centres penitenciaris i
realitzar en total una trentena de representacions en un any.
Els destinataris són interns de 10 centres penitenciaris d’arreu de Catalunya i els joves
interns al Centre Educatiu Til·lers.
Jordi Forcadas és el coordinador pedagògic del projecte que està finançat per La Caixa.
A finals de juliol i durant la primera quinzena d’agost es va fer el primer bloc d’Amina busca
feina, a les presons següents: Model, Quatre Camins, Ponent de Lleida, la de Tarragona, la
de Joves de Trinitat Vella i Brians.
Pa’tothom va escollir aquesta obra perquè en el cas d’Amina, són membres de la mateixa
família i que això fa que no hi hagi baixes en el repartiment d’actors. Amb Amina, va ser molt
més fàcil l’organització. Amina busca feina es va contractar per a presons perquè és una
obra de teatre de format petit, curt, ràpid i àgil.
Per la família El Hilali, l’experiència a les presons va ésser molt interessant. Al principi, hi
van haver dificultats perquè havia un menor. A Pa’tothom, es van fer els permisos
necessaris i els interns en veure un menor en escena i a la presó es quedaven
impressionats. Per la família, va ésser una injecció econòmica important. Una dona sola
amb dos nens ho té molt difícil per rebre ajuts, en canvi, a França on viu actualment la
familia El Hilali, hi ha més recolzament institucional.
Amina busca feina va fer gira per totes les presons menys a Foment. Un vegada hi van
assistir 10 reclusos de l’Est que no entenien gaire l’obra i no els interessava. Però en altres
presons com la de dones de Wad Ras hi va haver una reacció molt positiva com va succeir
al Casal d’Infants del Raval. Totes cridaven: “¡No firmes! ¡No firmes!”. El recolzament a
l’Amina va ésser molt fort perquè van sortir moltes internes a ajudar-la. L’Amina no és
experta en Teatre Fòrum, i això, li dóna un aire molt sa a l’obra perquè ella a escena se sent
lliure.
A Quatre Camins, Montse Forcadas va fer de jòquer. En aquesta ocasió un intern va
proposar de matar a la Pepi i Montse comenta sobre aquesta situació: “Quan una persona
diu una cosa d’aquesta mena, no se’ls ha de culpabilitzar, sinó retornar la pregunta al públic
i preguntar ‘Què us sembla aquesta proposta?’” 136
Després de la gira feta en els centres penitenciaris, Amina busca feina es va representar
dins d’un esdeveniment que pot semblar molt oportú tenint en compte la problemàtica que
exposa l’obra: Laboratori Antiracista, organitzat per S.O.S Racisme. La representació es va
fer el 19 d’octubre de 2007.
S.O.S Racisme Catalunya és una associació no governamental que lluita des del 1989 en
defensa dels drets humans des de l'acció antiracista. Reivindica l’eradicació completa del
racisme i la xenofòbia en tots els àmbits de la societat i en tots els estrats socials, i denuncia
qualsevol vulneració de drets fonamentals. L'acció de l'associació es basa en la denúncia, la
sensibilització, conscienciació i mobilització ciutadana per tal de reduir els espais del
racisme. Amb el Laboratori Antiracista, la ONG vol que joves amb inquietuds denunciïn
casos de discriminació racista i busquin la millor manera de combatre la presència del
racisme i la xenofòbia a la nostra societat. El mètode que han utilitzat és crear espais de
participació, reflexió, intercanvi i acció. El secret és donar la veu als joves i barrejar-ho amb
música, teatre, castells, hip hop, graffiti, cine, foto.
Amina busca feina és una obra molt adequada per conseguir els objectius del Laboratori
Antiracista i en aquesta ocasió Pa’tothom va acceptar col·laborar-hi pel que significava
treballar amb una entitat tant prestigiosa. Val a dir, però, que aquesta actuació va ésser
voluntària, ja que l’organització no va preveure donar una ajuda econòmica destinada als
actors. Malgrat això, Pa’tothom va decidir que la família El Hilali havia de cobrar com ho
havia fet en ocasions anteriors. Amina havia descobert que el seu treball a escena es
remunerava i que del teatre també podia viure, encara que en el seu cas aquesta ajuda fos
esporàdica.
Degut a compromisos professionals que havia adquirit el fill gran de l’Amina, en Jordi
Forcadas va haver de substituir-lo en el seu paper, el que va produir una mica de
desvirtualització del sentit real del projecte.
Durant el novembre de 2007, Amina busca feina només es va representar dos cops dins del
festival Tot Raval’s. La primera va ésser al Cafè-Teatre Llantiol el 10 de novembre de 2007 i
la segona a l’IES Miquell Tarradell a l’endemà.
Tot Raval’s és un projecte obert i participatiu que ajuda a conèixer millor la vida cultural del
barri. Fomenta vincles entre organitzacions i persones i potencia la creació d'accions
culturals conjuntes. Els protagonistes del festival són les persones i organitzacions que dia a
dia viuen i construeixen el Raval i que al seu torn creuen que la cultura és un motor de
transformació social. Aquest projecte està impulsat per la Fundació tot Raval, que treballa
per la dignificació del barri. Pa’tothom com forma part d’aquest barri participa activament
amb aquesta organització i d’altres que tenen el mateixos objectius.
Sobre l’actuació del Llantiol, no en parlarem ara mateix perquè ho farem en un apartat
posterior una comparativa entre aquesta sessió i la última feta en el 2009.
Sobre la representació feta al IES Miquel Tarradell, comentarem que l’obra va comptar amb
un públic molt nombrós. Va provocar un debat molt intens sobre l’immigració dels anys 60 i
la d’ara, molts andalusos van explicar que s’havien trobat en les mateixes situacions que
està denunciant l’Amina. Encara que era un debat molt interessant, el jòquer no va saber
tallar a temps la discussió i, per això, només es va fer una intervenció d’un espect-actor.
La següent actuació d’Amina busca feina va ésser dues setmanes després d’haver participat
al festival Tot Raval’s. Si queda constatat que en aquest festival molts simpatitzants de
Pa’tothom aprofiten l’avinentesa per anar als seus espectacles, assistir a les jornades
Artibarri per veure l’obra d’Amina busca feina, va provocar que el públic encara fos més
homogeni.
Amina busca feina es va representar a les VII Jornades Artibarri el 30 de novembre de 2007
i que es van fer al barri de Torre Baró de Barcelona. Com ja hem explicat en el capítol
anterior, Artibarri és una entitat que engloba moltes organitzacions que fan projectes a
través de l’art per a millorar la comunitat i Pa’tothom és una de les entitats socies
fundadores.
En aquesta ocasió les jornades que es van fer a l’any 2007, tenien per títol: Barris
emergències culturals: àmbits, oportunitats i reptes, i com a objectiu tenien plantejar i discutir
amb els participants i assistents les possibilitats i contradiccions que s’obren a partir de tot
un seguit de polítiques culturals i socials de proximitat engegades per l’Administració pública
(Plans de desenvolupament comunitari, Pla de barris, Plans d’entorn, etc.). Si bé per una
banda aquestes intervencions ofereixen possibilitats d’acció i recanalització tàctica de
recursos per part dels agents locals de la societat civil, també és cert que suposen una
apropiació i d’iniciatives que corren el risc de ser neutralitzades política i social ment
mitjançant aquesta institucionalització.
Malgrat que el públic assistent tenia relacions amb l’art social i estaven interessats en el
Teatre Social, l’assistència no va ésser molt elevada, ja que van coincidir amb aquestes
jornades unes altres jornades també dedicades a l’art social dins de la comunitat.
Tanmateix, els espectadors que van veure l’obra van quedar molt satisfets amb la proposta
de la família El Hilali, encara que va haver més debat que intervencions a escena. D’altra
banda en aquesta ocasió en Jordi Forcadas va fer el paper del fill gran de l’Amina.
Amina busca feina va tenir una segona part dins del projecte Eureka, va ésser una mini gira
de tres representacions fetes just abans del Nadal de 2007: a la presó de dones com hem
comentat anteriorment i a Brians 1 i 2, sempre en horari de tarda com durant a l’anterior gira.
Després d’aquesta gira bastant intensa de l’obra durant el 2007, a l’any següent hi va haver
una sequera total de representacions per dues raons: la família El Hilali es va traslladar a
viure a Montpeller i el fill gran va començar una carrera professional com a actor, molt activa
que no li permetia fer els “bolos” requerits de l’obra.
No va ser fins al gener del 2009, que Pa’tothom va aconseguir reunir a tota la família per a
fer una nova representació de l’obra en la II Festa de Dones del barri del Congost a
Granollers, el 24 Gener de 2009. D’aquesta representació no direm res més ara mateix
perquè li dedicarem un apartat més endavant.
Després de l’estrena feta a la tercera trobada, Amina busca feina va començar la seva gira
teatral per diverses presons amb el suport del projecte Eureka: és un projecte que es
desenvolupa des de fa tres anys a Catalunya, per a fomentar un espai lúdic i de recreació
als Centres Penitenciaris amb l'objectiu de crear un ambient distès pels interns, aportant una
visió alternativa i una adquisició de valors. El Forn de teatre Pa'tothom col·labora amb el
programa d'educació social dins del marc del projecte, dut a terme pel Departament de
Justícia de la Generalitat de Catalunya. Als centres es treballen amb tallers i amb
representacions teatrals.
Quan a les representacions teatrals, els objectius específics són els següents: convidar als
interns a passar una estona agradable i distesa, convidar a diferents companyies a realitzar
una obra de teatre dins de centres penitenciaris i a viure aquesta experiència, dur a terme
obres de teatre amenes, no per això amb falta de contingut, als centres penitenciaris i
realitzar en total una trentena de representacions en un any.
Els destinataris són interns de 10 centres penitenciaris d’arreu de Catalunya i els joves
interns al Centre Educatiu Til·lers.
Jordi Forcadas és el coordinador pedagògic del projecte que està finançat per La Caixa.
A finals de juliol i durant la primera quinzena d’agost es va fer el primer bloc d’Amina busca
feina, a les presons següents: Model, Quatre Camins, Ponent de Lleida, la de Tarragona, la
de Joves de Trinitat Vella i Brians.
Pa’tothom va escollir aquesta obra perquè en el cas d’Amina, són membres de la mateixa
família i que això fa que no hi hagi baixes en el repartiment d’actors. Amb Amina, va ser molt
més fàcil l’organització. Amina busca feina es va contractar per a presons perquè és una
obra de teatre de format petit, curt, ràpid i àgil.
Per la família El Hilali, l’experiència a les presons va ésser molt interessant. Al principi, hi
van haver dificultats perquè havia un menor. A Pa’tothom, es van fer els permisos
necessaris i els interns en veure un menor en escena i a la presó es quedaven
impressionats. Per la família, va ésser una injecció econòmica important. Una dona sola
amb dos nens ho té molt difícil per rebre ajuts, en canvi, a França on viu actualment la
familia El Hilali, hi ha més recolzament institucional.
Amina busca feina va fer gira per totes les presons menys a Foment. Un vegada hi van
assistir 10 reclusos de l’Est que no entenien gaire l’obra i no els interessava. Però en altres
presons com la de dones de Wad Ras hi va haver una reacció molt positiva com va succeir
al Casal d’Infants del Raval. Totes cridaven: “¡No firmes! ¡No firmes!”. El recolzament a
l’Amina va ésser molt fort perquè van sortir moltes internes a ajudar-la. L’Amina no és
experta en Teatre Fòrum, i això, li dóna un aire molt sa a l’obra perquè ella a escena se sent
lliure.
A Quatre Camins, Montse Forcadas va fer de jòquer. En aquesta ocasió un intern va
proposar de matar a la Pepi i Montse comenta sobre aquesta situació: “Quan una persona
diu una cosa d’aquesta mena, no se’ls ha de culpabilitzar, sinó retornar la pregunta al públic
i preguntar ‘Què us sembla aquesta proposta?’” 136
Després de la gira feta en els centres penitenciaris, Amina busca feina es va representar
dins d’un esdeveniment que pot semblar molt oportú tenint en compte la problemàtica que
exposa l’obra: Laboratori Antiracista, organitzat per S.O.S Racisme. La representació es va
fer el 19 d’octubre de 2007.
S.O.S Racisme Catalunya és una associació no governamental que lluita des del 1989 en
defensa dels drets humans des de l'acció antiracista. Reivindica l’eradicació completa del
racisme i la xenofòbia en tots els àmbits de la societat i en tots els estrats socials, i denuncia
qualsevol vulneració de drets fonamentals. L'acció de l'associació es basa en la denúncia, la
sensibilització, conscienciació i mobilització ciutadana per tal de reduir els espais del
racisme. Amb el Laboratori Antiracista, la ONG vol que joves amb inquietuds denunciïn
casos de discriminació racista i busquin la millor manera de combatre la presència del
racisme i la xenofòbia a la nostra societat. El mètode que han utilitzat és crear espais de
participació, reflexió, intercanvi i acció. El secret és donar la veu als joves i barrejar-ho amb
música, teatre, castells, hip hop, graffiti, cine, foto.
Amina busca feina és una obra molt adequada per conseguir els objectius del Laboratori
Antiracista i en aquesta ocasió Pa’tothom va acceptar col·laborar-hi pel que significava
treballar amb una entitat tant prestigiosa. Val a dir, però, que aquesta actuació va ésser
voluntària, ja que l’organització no va preveure donar una ajuda econòmica destinada als
actors. Malgrat això, Pa’tothom va decidir que la família El Hilali havia de cobrar com ho
havia fet en ocasions anteriors. Amina havia descobert que el seu treball a escena es
remunerava i que del teatre també podia viure, encara que en el seu cas aquesta ajuda fos
esporàdica.
Degut a compromisos professionals que havia adquirit el fill gran de l’Amina, en Jordi
Forcadas va haver de substituir-lo en el seu paper, el que va produir una mica de
desvirtualització del sentit real del projecte.
Durant el novembre de 2007, Amina busca feina només es va representar dos cops dins del
festival Tot Raval’s. La primera va ésser al Cafè-Teatre Llantiol el 10 de novembre de 2007 i
la segona a l’IES Miquell Tarradell a l’endemà.
Tot Raval’s és un projecte obert i participatiu que ajuda a conèixer millor la vida cultural del
barri. Fomenta vincles entre organitzacions i persones i potencia la creació d'accions
culturals conjuntes. Els protagonistes del festival són les persones i organitzacions que dia a
dia viuen i construeixen el Raval i que al seu torn creuen que la cultura és un motor de
transformació social. Aquest projecte està impulsat per la Fundació tot Raval, que treballa
per la dignificació del barri. Pa’tothom com forma part d’aquest barri participa activament
amb aquesta organització i d’altres que tenen el mateixos objectius.
Sobre l’actuació del Llantiol, no en parlarem ara mateix perquè ho farem en un apartat
posterior una comparativa entre aquesta sessió i la última feta en el 2009.
Sobre la representació feta al IES Miquel Tarradell, comentarem que l’obra va comptar amb
un públic molt nombrós. Va provocar un debat molt intens sobre l’immigració dels anys 60 i
la d’ara, molts andalusos van explicar que s’havien trobat en les mateixes situacions que
està denunciant l’Amina. Encara que era un debat molt interessant, el jòquer no va saber
tallar a temps la discussió i, per això, només es va fer una intervenció d’un espect-actor.
La següent actuació d’Amina busca feina va ésser dues setmanes després d’haver participat
al festival Tot Raval’s. Si queda constatat que en aquest festival molts simpatitzants de
Pa’tothom aprofiten l’avinentesa per anar als seus espectacles, assistir a les jornades
Artibarri per veure l’obra d’Amina busca feina, va provocar que el públic encara fos més
homogeni.
Amina busca feina es va representar a les VII Jornades Artibarri el 30 de novembre de 2007
i que es van fer al barri de Torre Baró de Barcelona. Com ja hem explicat en el capítol
anterior, Artibarri és una entitat que engloba moltes organitzacions que fan projectes a
través de l’art per a millorar la comunitat i Pa’tothom és una de les entitats socies
fundadores.
En aquesta ocasió les jornades que es van fer a l’any 2007, tenien per títol: Barris
emergències culturals: àmbits, oportunitats i reptes, i com a objectiu tenien plantejar i discutir
amb els participants i assistents les possibilitats i contradiccions que s’obren a partir de tot
un seguit de polítiques culturals i socials de proximitat engegades per l’Administració pública
(Plans de desenvolupament comunitari, Pla de barris, Plans d’entorn, etc.). Si bé per una
banda aquestes intervencions ofereixen possibilitats d’acció i recanalització tàctica de
recursos per part dels agents locals de la societat civil, també és cert que suposen una
apropiació i d’iniciatives que corren el risc de ser neutralitzades política i social ment
mitjançant aquesta institucionalització.
Malgrat que el públic assistent tenia relacions amb l’art social i estaven interessats en el
Teatre Social, l’assistència no va ésser molt elevada, ja que van coincidir amb aquestes
jornades unes altres jornades també dedicades a l’art social dins de la comunitat.
Tanmateix, els espectadors que van veure l’obra van quedar molt satisfets amb la proposta
de la família El Hilali, encara que va haver més debat que intervencions a escena. D’altra
banda en aquesta ocasió en Jordi Forcadas va fer el paper del fill gran de l’Amina.
Amina busca feina va tenir una segona part dins del projecte Eureka, va ésser una mini gira
de tres representacions fetes just abans del Nadal de 2007: a la presó de dones com hem
comentat anteriorment i a Brians 1 i 2, sempre en horari de tarda com durant a l’anterior gira.
Després d’aquesta gira bastant intensa de l’obra durant el 2007, a l’any següent hi va haver
una sequera total de representacions per dues raons: la família El Hilali es va traslladar a
viure a Montpeller i el fill gran va començar una carrera professional com a actor, molt activa
que no li permetia fer els “bolos” requerits de l’obra.
No va ser fins al gener del 2009, que Pa’tothom va aconseguir reunir a tota la família per a
fer una nova representació de l’obra en la II Festa de Dones del barri del Congost a
Granollers, el 24 Gener de 2009. D’aquesta representació no direm res més ara mateix
perquè li dedicarem un apartat més endavant.
AMINA BUSCA FEINA PARTE VIII
4 LES REPRESENTACIONS
4.1 Pre-estrena i estrena
Les improvisacions de les escenes, sempre es feien amb la intenció de tenir el Teatre Fòrum
com a producte final del projecte. L’estrena oficial s’havia de fer a la III Trobada Internacional
de Teatre i Educació de Pa’tothom, però es va decidir fer dos assajos generals abans
d’aquesta data.
El primer es va fer al Casal d’Infants del Raval, al mes de març de 2007, i el segon a l’escola
de Pa’tothom, el 28 del mateix mes.
A l’assaig fet al Casal d’Infants es va tenir com a públic majoritari les mares marroquines que
porten als seus fills al casal, són dones que tenen problemes amb el català, sense papers i
que viuen una mica aïllades de la resta de col·lectius. Aquesta emissió no va ésser gravada
però va causar molt bona sensació entre les espectadores ja que es van veure reflectides en
el paper de l’Amina: “Si ella puede, nosotras también podemos.” Malgrat tot, en aquesta
sessió van sortir poques solucions que poguessin ajudar a l’Amina perquè les espectadores
es troben en la mateixa situació que l’Amina. Segons Montse Forcadas, el que possiblement
va passar és que en aquesta ocasió és que el fet de ser immigrant va quedar en un segon
terme: el veritable problema de l’Amina és de classes socials. A la representació del Casal
d’Infants, hi van haver espanyoles que van proposar “¡Yo le rayaría el coche a esta tia!”,
perquè el cotxe és una obsessió per la Pepi. Aquesta reacció és habitual a quasi totes les
representacions de l’obra. Al Casal d’Infants, les dones es van atrevir a sortir a escena i van
proposar noves solucions. Fins i tot les sortides d’aquestes les van gravar amb audio. Al
Casal d’Infants, tant espanyoles com marroquines deien: “Gràcies, Amina, per estar fent
això.”
L’experiència al Casal d’Infants va servir per veure com funcionava l’obra. També, era la
primera vegada que l’Amina actuava. L’experiència va ésser molt positiva perquè era un
espai petit amb gent propera.
El segon assaig general va tenir lloc dies després d’aquesta primera experiència al Casal
d’Infants, i es va fer a la sala gran de l’escola Pa’tothom. El públic assistent va ésser els
alumnes i professors de l’escola i altres persones convidades a l’acte.
Durant tot aquell procés de creació que va durar aproximadament quatre mesos, el
programa Gran Angular de La 2, es va interessar en el projecte i va seguir el procés assistint
a diversos assajos fins arribar a filmar la pre-estrena feta a l’escola. Anteriorment, la direcció
del programa s’havia proposat de gravar l’assaig general al Casal d’Infants, però aquest es
va negar a donar el seu permís. La pre-estrena a Pa’tothom és va fer més que res per treure
el programa. El documental va ésser dirigit per Marisol Soto que té molt bona relació amb
els germans Forcadas. Soto ja havia tingut experiència amb el TO perquè havia col·laborat
amb el grup impulsat pel dramaturg Andreu Carandell.
A la web del programa de Gran Angular, encara podem trobar l’espai dedicat a aquest
documental. En el fòrum de la pàgina la mateixa Marisol Soto explica la seva motivació per
dur endavant aquest projecte: “Fa temps que conec el treball de Pa'tothom, que vaig seguint
el que fan amb interès. Quan vaig saber que tenien entre mans el projecte de teatre en
família amb Amina i els seus fills, vaig pensar que seria un molt bon exemple del que
significa fer teatre social.”
A la pàgina web del documental, trobem el següent text que parla del seu contingut:
“Teatre social protagonitzat per una mare i dos dels seus fills.
A l'Amina, una dona immigrant del Marroc, se li va acudir fer una obra de teatre sobre tot el
que havia patit ella i la seva família i així va sortir el projecte de teatre en família
desenvolupat al Forn de Teatre Pa’tothom de Barcelona, on un dels seus fills estudia
interpretació.
Després de 4 mesos d’assaig, l’obra la van presentar en sessions de teatre-fòrum, perquè
aquesta ha estat sempre la intenció dels seus autors i productors, provocar el debat per
incidir socialment.” (1)
Per tant, després d’haver fet dues provatures davant de dos públics tant diferents, finalment
l’estrena oficial d’Amina busca feina, es va fer com ja hem citat anteriorment, durant la III
Trobada Internacional de Teatre i Educació el 21 d'abril de 2007.
Amina busca feina es va fer al matí del 21 d’abril al Centre Cívic Drassanes, i havia causat
una gran expectació per part del públic assistent, ja que no és gaire freqüent veure una
família fent teatre i més una família quasi sencera. En aquesta estrena, hi van assistir com
era lògic alguns professionals que oferien tallers durant la Trobada com per exemple
Ganguli Sanjoy i Julián Boal, que van reaccionar molt bé. També va resultar molt significatiu
que una dona del públic esmentés efusivament: “A veure, què passa? Què és aquest
contracte?”.
Aquesta representació d’Amina busca feina va figurar com la primera vegada que Pa’tothom
incorporava una obra de teatre de creació pròpia a les trobades, ja que sempre havien estat
més que res un intercanvi formatiu i ideològic de diferents professionals del TO.
L’emissió pública del documental es va fer al dia següent, 22 d’abril, a l’horari habitual del
programa Gran Angular de La 2. Durant la clausura de la tercera trobada, en Jordi Forcadas
va avisar d’aquesta emissió i va animar al públic assistent a veure aquest documental.
Aquest programa va ser emès al juliol de 2009 a la First International Conference of Theatre
of Theatre of the Oppressed al CTO de Rio de Janeiro, comentat per en Jordi Forcadas.
NOTAS:
(1) Vegeu dades del vídeo a la web del programa.
4.1 Pre-estrena i estrena
Les improvisacions de les escenes, sempre es feien amb la intenció de tenir el Teatre Fòrum
com a producte final del projecte. L’estrena oficial s’havia de fer a la III Trobada Internacional
de Teatre i Educació de Pa’tothom, però es va decidir fer dos assajos generals abans
d’aquesta data.
El primer es va fer al Casal d’Infants del Raval, al mes de març de 2007, i el segon a l’escola
de Pa’tothom, el 28 del mateix mes.
A l’assaig fet al Casal d’Infants es va tenir com a públic majoritari les mares marroquines que
porten als seus fills al casal, són dones que tenen problemes amb el català, sense papers i
que viuen una mica aïllades de la resta de col·lectius. Aquesta emissió no va ésser gravada
però va causar molt bona sensació entre les espectadores ja que es van veure reflectides en
el paper de l’Amina: “Si ella puede, nosotras también podemos.” Malgrat tot, en aquesta
sessió van sortir poques solucions que poguessin ajudar a l’Amina perquè les espectadores
es troben en la mateixa situació que l’Amina. Segons Montse Forcadas, el que possiblement
va passar és que en aquesta ocasió és que el fet de ser immigrant va quedar en un segon
terme: el veritable problema de l’Amina és de classes socials. A la representació del Casal
d’Infants, hi van haver espanyoles que van proposar “¡Yo le rayaría el coche a esta tia!”,
perquè el cotxe és una obsessió per la Pepi. Aquesta reacció és habitual a quasi totes les
representacions de l’obra. Al Casal d’Infants, les dones es van atrevir a sortir a escena i van
proposar noves solucions. Fins i tot les sortides d’aquestes les van gravar amb audio. Al
Casal d’Infants, tant espanyoles com marroquines deien: “Gràcies, Amina, per estar fent
això.”
L’experiència al Casal d’Infants va servir per veure com funcionava l’obra. També, era la
primera vegada que l’Amina actuava. L’experiència va ésser molt positiva perquè era un
espai petit amb gent propera.
El segon assaig general va tenir lloc dies després d’aquesta primera experiència al Casal
d’Infants, i es va fer a la sala gran de l’escola Pa’tothom. El públic assistent va ésser els
alumnes i professors de l’escola i altres persones convidades a l’acte.
Durant tot aquell procés de creació que va durar aproximadament quatre mesos, el
programa Gran Angular de La 2, es va interessar en el projecte i va seguir el procés assistint
a diversos assajos fins arribar a filmar la pre-estrena feta a l’escola. Anteriorment, la direcció
del programa s’havia proposat de gravar l’assaig general al Casal d’Infants, però aquest es
va negar a donar el seu permís. La pre-estrena a Pa’tothom és va fer més que res per treure
el programa. El documental va ésser dirigit per Marisol Soto que té molt bona relació amb
els germans Forcadas. Soto ja havia tingut experiència amb el TO perquè havia col·laborat
amb el grup impulsat pel dramaturg Andreu Carandell.
A la web del programa de Gran Angular, encara podem trobar l’espai dedicat a aquest
documental. En el fòrum de la pàgina la mateixa Marisol Soto explica la seva motivació per
dur endavant aquest projecte: “Fa temps que conec el treball de Pa'tothom, que vaig seguint
el que fan amb interès. Quan vaig saber que tenien entre mans el projecte de teatre en
família amb Amina i els seus fills, vaig pensar que seria un molt bon exemple del que
significa fer teatre social.”
A la pàgina web del documental, trobem el següent text que parla del seu contingut:
“Teatre social protagonitzat per una mare i dos dels seus fills.
A l'Amina, una dona immigrant del Marroc, se li va acudir fer una obra de teatre sobre tot el
que havia patit ella i la seva família i així va sortir el projecte de teatre en família
desenvolupat al Forn de Teatre Pa’tothom de Barcelona, on un dels seus fills estudia
interpretació.
Després de 4 mesos d’assaig, l’obra la van presentar en sessions de teatre-fòrum, perquè
aquesta ha estat sempre la intenció dels seus autors i productors, provocar el debat per
incidir socialment.” (1)
Per tant, després d’haver fet dues provatures davant de dos públics tant diferents, finalment
l’estrena oficial d’Amina busca feina, es va fer com ja hem citat anteriorment, durant la III
Trobada Internacional de Teatre i Educació el 21 d'abril de 2007.
Amina busca feina es va fer al matí del 21 d’abril al Centre Cívic Drassanes, i havia causat
una gran expectació per part del públic assistent, ja que no és gaire freqüent veure una
família fent teatre i més una família quasi sencera. En aquesta estrena, hi van assistir com
era lògic alguns professionals que oferien tallers durant la Trobada com per exemple
Ganguli Sanjoy i Julián Boal, que van reaccionar molt bé. També va resultar molt significatiu
que una dona del públic esmentés efusivament: “A veure, què passa? Què és aquest
contracte?”.
Aquesta representació d’Amina busca feina va figurar com la primera vegada que Pa’tothom
incorporava una obra de teatre de creació pròpia a les trobades, ja que sempre havien estat
més que res un intercanvi formatiu i ideològic de diferents professionals del TO.
L’emissió pública del documental es va fer al dia següent, 22 d’abril, a l’horari habitual del
programa Gran Angular de La 2. Durant la clausura de la tercera trobada, en Jordi Forcadas
va avisar d’aquesta emissió i va animar al públic assistent a veure aquest documental.
Aquest programa va ser emès al juliol de 2009 a la First International Conference of Theatre
of Theatre of the Oppressed al CTO de Rio de Janeiro, comentat per en Jordi Forcadas.
NOTAS:
(1) Vegeu dades del vídeo a la web del programa.
AMINA BUSCA FEINA PARTE VII
4 APLICACIÓ DE LA METODOLOGIA DEL TEATRE FÒRUM SEGONS FORCADAS
En aquest apartat descriurem la tècnica del Teatre Fòrum tenint en compte el paper que ha
de desenvolupar el jòquer. A continuació especificarem un model d’intervenció del jòquer
utilitzat per Jordi Forcadas tenint en compte totes les premisses de boalianes. Boal en el seu
llibre Juegos para actores y no actores, dedica l’últim capítol a solucionar una vintena de
dubtes i certeses en què comenta el paper del jòquer. Les regles obligatòries són bàsiques
per a desenvolupar correctament aquest paper:
- El jòquer ha d’evitar tot tipus de manipulació i d’inducció de l’espectador. No ha de
treure conclusions que no sigui òbvies i les seves pròpies conclusions les ha de
transmetre sempre en forma de pregunta perquè el públic respongui sí o no.
- El jòquer no decideix res pel seu compte. Estableix les regles del joc però ha
d’acceptar que el públic les modifiqui si ho considera necessari per analitzar el tema
en qüestió.
- El jòquer ha de reenviar els seus dubtes al públic perquè el públic decideixi,
especialment a allò que es refereix a les intervencions dels espect-actors. El jòquer
ha de preguntar al públic si el protagonista està avançant o no i si està derrotant
l’opressor.
- El jòquer ha d’estar atent a les situacions “màgiques”, és a dir, impossibles i
fantàstiques. Tanmateix, mai no ho ha d’afirmar directament sinó que ha d’interrogar
al públic perquè sigui el qui determini si la situació proposada és real o no. El jòquer
també ha d’estar atent a les solucions insuficient perquè no produeixen cap canvi
suficientment mobilitzador.
- L’actitud física del jòquer és molt important. El jòquer ha de tenir un actitud dinàmica,
que no impositiva, activa i no transmetre la sensació de cansament, por, timidesa,
inseguretat, etc. perquè provocaria la mateixa actitud en el públic.(2001, 401)
Després d’haver repassat aquestes normes boalianes passem a descriure el model
d’intervenció que utilitza Forcadas i que es divideix en les tres fases de què es composa un
espectacle de Teatre Fòrum: la primera abans de començar la representació, la segona és
la representació pròpiament dita i la última quan ja s’ha acabat l’obra i s’obre el fòrum.
La primera fase té una durada d’uns quinze minuts durant la qual es presenta l’obra i suposa
un primer contacte amb els espect-actors. El jòquer planteja les següents qüestions al
públic: els pregunta què creuen que és el Teatre Fòrum i deixa clar que no és un tipus de
teatre convencional i què s’espera del públic, els explica com participar-hi, però remarca que
no és obligatori, presenta els actors i els personatges i activa els espect-actors a través
petits jocs teatrals de confiança i coneixença per trencar el gel i conèixer els altres espectactors.
Boal especifica que també es poden fer petits exercicis de Teatre Imatge just abans
de començar la representació tot i que no és un pas obligatori. Si aquest procés es fa en
ordre invers, els resultats són més negatius perquè el públic es sent més tens o manipulat.
Tot seguit es representa la peça teatral que acostuma a tenir una durada d’uns 25 minuts. El
jòquer indica cridant “Stop” el moment en què l’obra finalitza i, després que el públic hagi
aplaudit, el jòquer ha de començar a incentivar les primeres intervencions tot demanat als
espect-actors si creuen que el que acaben de veure passa a la vida i és real. Si algú opina
que el que està veien és màgia o fantasia, s’ha de demanar que concreti qui o què és màgic
i, fins i tot el jòquer pot redirigir algun aspecte de l’escena involucrant directament a l’espectactor.
També es demana al públic quin personatge pensen que actua de forma equivocada i
quin ho està passant pitjor i per què. El jòquer intenta activar el debat mentre estudia el
col·lectiu i, si l’observa molt apàtic, pensa com pot fer-ho perquè aquest senti empatia per
l’obra i d’aquesta manera provocar que el públic sigui assertiu amb alguna pregunta.
El següent pas que Forcadas recomana que s’ha de fer és preguntar quin personatge podria
fer alguna cosa diferent i en quin moment. Amb això el jòquer comença a recopilar opinions i
a avaluar les propostes més viables per provar-les a escena. Un cop el jòquer ha escollir la
millor opció, al seu entendre, es torna a escenificar l’obra fins que l’espect-actor diu “Stop”
moment en el qual pujarà a escena per canviar la situació. En general, abans de tornar a fer
la representació es crida conjuntament: “1,2,3, acció!”. Tanmateix, a vegades per falta de
temps, es representa directament des de l’escena on es produirà la intervenció de l’espectactor.
Es prova la proposta de l’espect-actor que en pujar a escena se li dóna algun element
per a fer personatge, encara que no té perquè ser sempre així, i s’intenta que quedi clar que
farà una provatura i que no té perquè ser la solució definitiva. Els actors que acompanyen
l’espect-actor han de jugar de manera que aquest hagi de lluitar per aconseguir el seu
objectiu, sense perdre el seu personatge. Mentrestant el jòquer ha d’observar el públic per
valorar la seva reacció i quan l’escena comença a esgotar-se, l’ha de tallar, sempre donant
temps a l’espect-actor perquè comprovi la viabilitat de la seva proposta. Un cop ha
finalitzada la intervenció, es preguntar a l’espect-actor si pensa que la seva proposta ha
funcionat i per què. Tot seguit s’obre la pregunta a tot el públic tot generant un segon debat,
aquest cop amb més material per aprofundir de manera que si la primera proposta no havia
estat viable, potser podrem veure una nova proposta millor que es pot provar
immediatament o reprendre opinions de l’inici del debat. Després es fa un torn de “cadira
calenta”, és a dir, torn de preguntes en què el jòquer ha d’intentar evitar el diàleg a dos
perquè es busca col·lectivitzar-lo. Per finalitzar la sessió, s’han de recopilar i enumerar
diferents propostes i extrapolar-les a la vida real de manera que els espect-actors reflexionin
sobre quines eines són útils i en quines situacions es poden aplicar.
En aquest apartat descriurem la tècnica del Teatre Fòrum tenint en compte el paper que ha
de desenvolupar el jòquer. A continuació especificarem un model d’intervenció del jòquer
utilitzat per Jordi Forcadas tenint en compte totes les premisses de boalianes. Boal en el seu
llibre Juegos para actores y no actores, dedica l’últim capítol a solucionar una vintena de
dubtes i certeses en què comenta el paper del jòquer. Les regles obligatòries són bàsiques
per a desenvolupar correctament aquest paper:
- El jòquer ha d’evitar tot tipus de manipulació i d’inducció de l’espectador. No ha de
treure conclusions que no sigui òbvies i les seves pròpies conclusions les ha de
transmetre sempre en forma de pregunta perquè el públic respongui sí o no.
- El jòquer no decideix res pel seu compte. Estableix les regles del joc però ha
d’acceptar que el públic les modifiqui si ho considera necessari per analitzar el tema
en qüestió.
- El jòquer ha de reenviar els seus dubtes al públic perquè el públic decideixi,
especialment a allò que es refereix a les intervencions dels espect-actors. El jòquer
ha de preguntar al públic si el protagonista està avançant o no i si està derrotant
l’opressor.
- El jòquer ha d’estar atent a les situacions “màgiques”, és a dir, impossibles i
fantàstiques. Tanmateix, mai no ho ha d’afirmar directament sinó que ha d’interrogar
al públic perquè sigui el qui determini si la situació proposada és real o no. El jòquer
també ha d’estar atent a les solucions insuficient perquè no produeixen cap canvi
suficientment mobilitzador.
- L’actitud física del jòquer és molt important. El jòquer ha de tenir un actitud dinàmica,
que no impositiva, activa i no transmetre la sensació de cansament, por, timidesa,
inseguretat, etc. perquè provocaria la mateixa actitud en el públic.(2001, 401)
Després d’haver repassat aquestes normes boalianes passem a descriure el model
d’intervenció que utilitza Forcadas i que es divideix en les tres fases de què es composa un
espectacle de Teatre Fòrum: la primera abans de començar la representació, la segona és
la representació pròpiament dita i la última quan ja s’ha acabat l’obra i s’obre el fòrum.
La primera fase té una durada d’uns quinze minuts durant la qual es presenta l’obra i suposa
un primer contacte amb els espect-actors. El jòquer planteja les següents qüestions al
públic: els pregunta què creuen que és el Teatre Fòrum i deixa clar que no és un tipus de
teatre convencional i què s’espera del públic, els explica com participar-hi, però remarca que
no és obligatori, presenta els actors i els personatges i activa els espect-actors a través
petits jocs teatrals de confiança i coneixença per trencar el gel i conèixer els altres espectactors.
Boal especifica que també es poden fer petits exercicis de Teatre Imatge just abans
de començar la representació tot i que no és un pas obligatori. Si aquest procés es fa en
ordre invers, els resultats són més negatius perquè el públic es sent més tens o manipulat.
Tot seguit es representa la peça teatral que acostuma a tenir una durada d’uns 25 minuts. El
jòquer indica cridant “Stop” el moment en què l’obra finalitza i, després que el públic hagi
aplaudit, el jòquer ha de començar a incentivar les primeres intervencions tot demanat als
espect-actors si creuen que el que acaben de veure passa a la vida i és real. Si algú opina
que el que està veien és màgia o fantasia, s’ha de demanar que concreti qui o què és màgic
i, fins i tot el jòquer pot redirigir algun aspecte de l’escena involucrant directament a l’espectactor.
També es demana al públic quin personatge pensen que actua de forma equivocada i
quin ho està passant pitjor i per què. El jòquer intenta activar el debat mentre estudia el
col·lectiu i, si l’observa molt apàtic, pensa com pot fer-ho perquè aquest senti empatia per
l’obra i d’aquesta manera provocar que el públic sigui assertiu amb alguna pregunta.
El següent pas que Forcadas recomana que s’ha de fer és preguntar quin personatge podria
fer alguna cosa diferent i en quin moment. Amb això el jòquer comença a recopilar opinions i
a avaluar les propostes més viables per provar-les a escena. Un cop el jòquer ha escollir la
millor opció, al seu entendre, es torna a escenificar l’obra fins que l’espect-actor diu “Stop”
moment en el qual pujarà a escena per canviar la situació. En general, abans de tornar a fer
la representació es crida conjuntament: “1,2,3, acció!”. Tanmateix, a vegades per falta de
temps, es representa directament des de l’escena on es produirà la intervenció de l’espectactor.
Es prova la proposta de l’espect-actor que en pujar a escena se li dóna algun element
per a fer personatge, encara que no té perquè ser sempre així, i s’intenta que quedi clar que
farà una provatura i que no té perquè ser la solució definitiva. Els actors que acompanyen
l’espect-actor han de jugar de manera que aquest hagi de lluitar per aconseguir el seu
objectiu, sense perdre el seu personatge. Mentrestant el jòquer ha d’observar el públic per
valorar la seva reacció i quan l’escena comença a esgotar-se, l’ha de tallar, sempre donant
temps a l’espect-actor perquè comprovi la viabilitat de la seva proposta. Un cop ha
finalitzada la intervenció, es preguntar a l’espect-actor si pensa que la seva proposta ha
funcionat i per què. Tot seguit s’obre la pregunta a tot el públic tot generant un segon debat,
aquest cop amb més material per aprofundir de manera que si la primera proposta no havia
estat viable, potser podrem veure una nova proposta millor que es pot provar
immediatament o reprendre opinions de l’inici del debat. Després es fa un torn de “cadira
calenta”, és a dir, torn de preguntes en què el jòquer ha d’intentar evitar el diàleg a dos
perquè es busca col·lectivitzar-lo. Per finalitzar la sessió, s’han de recopilar i enumerar
diferents propostes i extrapolar-les a la vida real de manera que els espect-actors reflexionin
sobre quines eines són útils i en quines situacions es poden aplicar.
AMINA BUSCA FEINA PARTE VI
3.3 Temps i espai
En tota obra dramàtica, el temps i l’espai ajuden en la comprensió de l’acció dramàtica i la
dimensió espectacular. En el Teatre de l’Oprimit, es vol respectar al màxim el temps i l’espai
que corresponen al moment en què es viu la problemàtica dels oprimits.
En Amina busca feina, el temps històric que es recrea durant tota l’obra és el de la
Catalunya i l’Espanya de principis del segle XXI que té com a rerefons les últimes
experiències viscudes per part de la primera onada migratòria al país de la qual Amina forma
part. L’obra es va crear a l’any 2007 quan ja s’havia produït una segona onada important
d’immigració al país i això va provocar uns canvis que es van veure reflectits al text després
d’haver fet les primeres representacions de l’obra. Avui dia, dins d’un marc de crisi
econòmica important que ens assetja, fet que ha provocar canvis en la Llei d’estrangeria, es
pot concloure que l’acció dramàtica és totalment vàlida i actual com ho era fa dos anys. Ara
mateix, al 2009, la taxa d’atur actual és més elevada que no pas la de fa dos anys i, per tant,
actualment pot resultar més difícil a un immigrant trobar feina que no pas el que li va costa a
l’Amina en el seu moment.
En el següent exemple, podem veure una referència històrica del temps cronològic en el que
està succeint l’acció dramàtica:
AMINA: ¿Cuánto voy a ganar?
PEPI: Mira, aquí en el contrato ponemos dos horas de trabajo al día.
AMINA: Ah! Es poco...
PEPI: No tranquila, eso es para que estés dada de alta, las otras horas yo te las pago
aquí en mano, cuando venga, te entrego el sobre con el resto.
AMINA:¿Negro?
PEPI: Sobre. Firma aquí.
AMINA: ¡Negro!
PEPI: Sobre. Tu trabajas 2 horas para Zapatero pero 8 horas para mí. Firma aquí.
AMINA: No sé leer.
El temps dramàtic de l’obra podria tenir una durada d’uns dos mesos, tenint en compte
sobretot com es desenvolupa el conflicte amb la Pepi. Les vuit escenes passen en pocs
minuts, però gràcies a les paraules dels personatges podem saber més o menys quan
temps passa entre una escena i una altra. Per exemple, a l’escena 3 el text ens porta a la 4
amb una clara noció espaciotemporal:
PEPI: Pues nos vemos mañana al mediodía, delante de los bloques, yo llevaré un
Subaru 345 blanco.
AMINA: ¿Mañana a las doce en la plaza, delante de mi casa?
PEPI: Sí, a las doce en punto.
AMINA: Vale.
PEPI: Hasta mañana.
Quan a l’espai, direm que les escenes es poden dividir en cinc grups, segons l’espai on
succeeix l’acció dramàtica:
- Espais públics de l’administració: escenes 1 i 2.
- Espais laborals privats: escenes 7 i 8.
- Espais públics: escenes 4, 5 i 6.
- Espai domèstic: escenes 3 i epíleg.
L’obra, des d’un punt de vista a nivell espaciotemporal, és un text que ens mostra una acció
dramàtica real en un temps i espais reals, la ficcionalitat aquí és mínima.
En aquesta obra, l’escenificació compta molt. Forcadas per mesurar l’espectacularitat de
l’obra va tenir en compte que la funció no es pogués veure en una fantasia. No hi ha un
escenari irreal. Hi ha un realisme. Es tracten d’espais públics com privats, fàcilment
identificables. Són llocs on hi ha aturats, gent de carrer on tothom té una visió claríssima de
l’acció. A l’obra, hi ha el ritual dels funcionaris públics i el joc escènic, parteix molt de ritual
burocràtic i es vol jugar com en un ritual. La gent que ho està vivint ho entendrà millor en
aquests espais. Sempre es busca l’espai col·lectiu de l’oprimit.
Quant a l’escenografia, l’equip va tenir en compte no caure en la típica escena de “taula i
sofà”. Es va comptar amb l’ajuda de Fernando Sarmiento. Volien aportar elements
escenogràfics i estètics a partir del Teatre Pobre. Per exemple, s’utilitzen de vegades
elements quotidians per potenciar la imaginació. Farem una petita descripció del decorat en
cadascuna de les escenes:
- Escena 1: L’espai a escenificar és un despatx d’un funcionari que treballa a l’oficina
de l’INEM: per una part, a la dreta, trobarem l’escriptori del funcionari i cap a
l’esquerra, unes cadires que simulen ser una sala d’espera. Just darrera de les
cadires, estan penjades les ofertes de feina en un taulell de suro. El funcionari té
damunt la taula un telèfon, un mini ordinador portàtil, una carpeta d’on treu els
documents i un pot amb llapis.
- Escena 2: Aquest espai ha de representar l’oficina d’un assistent social, que treballa
en un centre de Benestar Social. En el centre de l’escenari, els actors es situen en
una taula rectangular: asseguts, l’Amina i el seu fill a cadascun dels costats i en Toni,
al mig, cara al públic. Aquest personatge té a la taula un telèfon i un pot de llapis. És
important remarcar que s’utilitzen carpetes diferents.
- Escena 3: L’Amina està a casa, segons el text dramàtic, però, de vegades, s’ha
representat que va caminant pel carrer i que rep la trucada de la Pepi. L’espai
concebut és potser el més “pobre” de tots, ja que no es va utilitzar cap element de
mobiliari. Simplement, l’Amina porta una bossa de mà d’on treu el telèfon mòbil. En
aquesta , la veu de la Pepi se sent perquè l’actor està amagat a un dels laterals de
l’escenari, aquesta “veu en off” és natural i no està gravada.
- Escena 4: L’espai escènic representa un carrer, on l’Amina queda amb la Pepi que
l’espera a prop del seu cotxe de luxe. El cotxe es representa amb una taula que està
a la dreta de l’escenari, els dos personatges utilitzen mòbil i bossa de mà. La Pepi
utilitza una carpeta, on se suposa té els contractes i la llista d’escales.
- Escena 5: L’espai escènic és el Metro de Barcelona, però no hi ha cap element que
doni al públic una pista d’on són, simplement ho indica oralment l’Amina. L’Amina
porta una gran bossa d’esport, ja que se suposa que ve de buscar a en Hamza del
gimnàs. L’attrezzo també es complementa amb el mòbil i la bossa de mà d’ella.
- Escena 6: L’espai torna a ser el carrer: l’Amina sorprèn a la Pepi, quan aquesta està
parlant pel mòbil i està a punt d’agafar el cotxe per tornar a casa seva. Es torna a
utilitzar la taula com a substitut del vehicle i com a elements d’attrezzo, tenim de nou
els mòbils, les bosses de mà i la carpeta de la Pepi. Però com a element nou, trobem
la bossa de l’Amina amb totes les claus de les escales.
- Escena 7: L’espai representat són les oficines d’una gran empresa de serveis de
neteja. A la dreta, trobem l’escriptori de la Inés-Marta i damunt seu, tenim com a
attrezzo el telèfon fix, el pot de llapis i la carpeta. Més o menys al mig de l’escenari,
estan situades tres cadires plegables, que representen el lloc on les persones que
arriben noves a l’empresa han d’asseure’s per a fer el test de prevenció de riscos
laborals. L’esquerra de l’escenari serà el lloc on es situa l’Ayoub, quan ha de
representar l’actor del vídeo que han de veure els treballadors per a aprovar el test.
El fill petit de l’Amina porta uns folis i un bolígraf per apuntar, però en cap moment
veiem a les seves mans un comandament de televisió per manipular el vídeo que
veuen. Per tant, el públic, quan veu a l’Ayoub, s’ha d’imaginar que està davant d’un
equipament audiovisual. El presentador de l’empresa “Siempre limpio” utilitza els
guants, un davantal i un casc. L’Ayoub parla sense utilitzar cap veu gravada.
- Escena 8: Aquest últim espai representa un lloc en obres d’un Carrefive, que ha de
netejar l’Amina. Els dos personatges principals se situen al bell mig de l’escenari:
l’Amina ve del carrer amb la bossa de mà i l’operari apareix amb un walkie-talkie a la
mà. Quan l’operari explica a l’Amina com s’ha de vestir per començar a treballar, ell
desapareix per la dreta i ella per l’esquerra. Quan l’Amina torna a escena, porta el
davantal posat i comença a treballar fent servir una escombra i un recollidor, treballa
amb la bossa de mà damunt seu. L’operari porta el casc tota l’estona.
- Epíleg: Quan es fa aquesta escena, es veu a l’Amina asseguda al mig de l’escenari
mentre sona una música àrab. En Mohammed baixa a la platea per entregar el paper
on es diu que la família lloga habitacions per subsistir.
Alguns materials d’oficina són els mateixos en totes les escenes on calen. D’altra banda, cal
anotar que en el vídeo de “Siempre limpio” es parla d’un davantal, quan en realitat l’Amina
es posa una bata.
Com hem observat, en algunes ocasions, s’han utilitzat elements que representen una
realitat totalment diferent: una taula com un cotxe, un simple actor com un equip audiovisual.
En tota obra dramàtica, el temps i l’espai ajuden en la comprensió de l’acció dramàtica i la
dimensió espectacular. En el Teatre de l’Oprimit, es vol respectar al màxim el temps i l’espai
que corresponen al moment en què es viu la problemàtica dels oprimits.
En Amina busca feina, el temps històric que es recrea durant tota l’obra és el de la
Catalunya i l’Espanya de principis del segle XXI que té com a rerefons les últimes
experiències viscudes per part de la primera onada migratòria al país de la qual Amina forma
part. L’obra es va crear a l’any 2007 quan ja s’havia produït una segona onada important
d’immigració al país i això va provocar uns canvis que es van veure reflectits al text després
d’haver fet les primeres representacions de l’obra. Avui dia, dins d’un marc de crisi
econòmica important que ens assetja, fet que ha provocar canvis en la Llei d’estrangeria, es
pot concloure que l’acció dramàtica és totalment vàlida i actual com ho era fa dos anys. Ara
mateix, al 2009, la taxa d’atur actual és més elevada que no pas la de fa dos anys i, per tant,
actualment pot resultar més difícil a un immigrant trobar feina que no pas el que li va costa a
l’Amina en el seu moment.
En el següent exemple, podem veure una referència històrica del temps cronològic en el que
està succeint l’acció dramàtica:
AMINA: ¿Cuánto voy a ganar?
PEPI: Mira, aquí en el contrato ponemos dos horas de trabajo al día.
AMINA: Ah! Es poco...
PEPI: No tranquila, eso es para que estés dada de alta, las otras horas yo te las pago
aquí en mano, cuando venga, te entrego el sobre con el resto.
AMINA:¿Negro?
PEPI: Sobre. Firma aquí.
AMINA: ¡Negro!
PEPI: Sobre. Tu trabajas 2 horas para Zapatero pero 8 horas para mí. Firma aquí.
AMINA: No sé leer.
El temps dramàtic de l’obra podria tenir una durada d’uns dos mesos, tenint en compte
sobretot com es desenvolupa el conflicte amb la Pepi. Les vuit escenes passen en pocs
minuts, però gràcies a les paraules dels personatges podem saber més o menys quan
temps passa entre una escena i una altra. Per exemple, a l’escena 3 el text ens porta a la 4
amb una clara noció espaciotemporal:
PEPI: Pues nos vemos mañana al mediodía, delante de los bloques, yo llevaré un
Subaru 345 blanco.
AMINA: ¿Mañana a las doce en la plaza, delante de mi casa?
PEPI: Sí, a las doce en punto.
AMINA: Vale.
PEPI: Hasta mañana.
Quan a l’espai, direm que les escenes es poden dividir en cinc grups, segons l’espai on
succeeix l’acció dramàtica:
- Espais públics de l’administració: escenes 1 i 2.
- Espais laborals privats: escenes 7 i 8.
- Espais públics: escenes 4, 5 i 6.
- Espai domèstic: escenes 3 i epíleg.
L’obra, des d’un punt de vista a nivell espaciotemporal, és un text que ens mostra una acció
dramàtica real en un temps i espais reals, la ficcionalitat aquí és mínima.
En aquesta obra, l’escenificació compta molt. Forcadas per mesurar l’espectacularitat de
l’obra va tenir en compte que la funció no es pogués veure en una fantasia. No hi ha un
escenari irreal. Hi ha un realisme. Es tracten d’espais públics com privats, fàcilment
identificables. Són llocs on hi ha aturats, gent de carrer on tothom té una visió claríssima de
l’acció. A l’obra, hi ha el ritual dels funcionaris públics i el joc escènic, parteix molt de ritual
burocràtic i es vol jugar com en un ritual. La gent que ho està vivint ho entendrà millor en
aquests espais. Sempre es busca l’espai col·lectiu de l’oprimit.
Quant a l’escenografia, l’equip va tenir en compte no caure en la típica escena de “taula i
sofà”. Es va comptar amb l’ajuda de Fernando Sarmiento. Volien aportar elements
escenogràfics i estètics a partir del Teatre Pobre. Per exemple, s’utilitzen de vegades
elements quotidians per potenciar la imaginació. Farem una petita descripció del decorat en
cadascuna de les escenes:
- Escena 1: L’espai a escenificar és un despatx d’un funcionari que treballa a l’oficina
de l’INEM: per una part, a la dreta, trobarem l’escriptori del funcionari i cap a
l’esquerra, unes cadires que simulen ser una sala d’espera. Just darrera de les
cadires, estan penjades les ofertes de feina en un taulell de suro. El funcionari té
damunt la taula un telèfon, un mini ordinador portàtil, una carpeta d’on treu els
documents i un pot amb llapis.
- Escena 2: Aquest espai ha de representar l’oficina d’un assistent social, que treballa
en un centre de Benestar Social. En el centre de l’escenari, els actors es situen en
una taula rectangular: asseguts, l’Amina i el seu fill a cadascun dels costats i en Toni,
al mig, cara al públic. Aquest personatge té a la taula un telèfon i un pot de llapis. És
important remarcar que s’utilitzen carpetes diferents.
- Escena 3: L’Amina està a casa, segons el text dramàtic, però, de vegades, s’ha
representat que va caminant pel carrer i que rep la trucada de la Pepi. L’espai
concebut és potser el més “pobre” de tots, ja que no es va utilitzar cap element de
mobiliari. Simplement, l’Amina porta una bossa de mà d’on treu el telèfon mòbil. En
aquesta , la veu de la Pepi se sent perquè l’actor està amagat a un dels laterals de
l’escenari, aquesta “veu en off” és natural i no està gravada.
- Escena 4: L’espai escènic representa un carrer, on l’Amina queda amb la Pepi que
l’espera a prop del seu cotxe de luxe. El cotxe es representa amb una taula que està
a la dreta de l’escenari, els dos personatges utilitzen mòbil i bossa de mà. La Pepi
utilitza una carpeta, on se suposa té els contractes i la llista d’escales.
- Escena 5: L’espai escènic és el Metro de Barcelona, però no hi ha cap element que
doni al públic una pista d’on són, simplement ho indica oralment l’Amina. L’Amina
porta una gran bossa d’esport, ja que se suposa que ve de buscar a en Hamza del
gimnàs. L’attrezzo també es complementa amb el mòbil i la bossa de mà d’ella.
- Escena 6: L’espai torna a ser el carrer: l’Amina sorprèn a la Pepi, quan aquesta està
parlant pel mòbil i està a punt d’agafar el cotxe per tornar a casa seva. Es torna a
utilitzar la taula com a substitut del vehicle i com a elements d’attrezzo, tenim de nou
els mòbils, les bosses de mà i la carpeta de la Pepi. Però com a element nou, trobem
la bossa de l’Amina amb totes les claus de les escales.
- Escena 7: L’espai representat són les oficines d’una gran empresa de serveis de
neteja. A la dreta, trobem l’escriptori de la Inés-Marta i damunt seu, tenim com a
attrezzo el telèfon fix, el pot de llapis i la carpeta. Més o menys al mig de l’escenari,
estan situades tres cadires plegables, que representen el lloc on les persones que
arriben noves a l’empresa han d’asseure’s per a fer el test de prevenció de riscos
laborals. L’esquerra de l’escenari serà el lloc on es situa l’Ayoub, quan ha de
representar l’actor del vídeo que han de veure els treballadors per a aprovar el test.
El fill petit de l’Amina porta uns folis i un bolígraf per apuntar, però en cap moment
veiem a les seves mans un comandament de televisió per manipular el vídeo que
veuen. Per tant, el públic, quan veu a l’Ayoub, s’ha d’imaginar que està davant d’un
equipament audiovisual. El presentador de l’empresa “Siempre limpio” utilitza els
guants, un davantal i un casc. L’Ayoub parla sense utilitzar cap veu gravada.
- Escena 8: Aquest últim espai representa un lloc en obres d’un Carrefive, que ha de
netejar l’Amina. Els dos personatges principals se situen al bell mig de l’escenari:
l’Amina ve del carrer amb la bossa de mà i l’operari apareix amb un walkie-talkie a la
mà. Quan l’operari explica a l’Amina com s’ha de vestir per començar a treballar, ell
desapareix per la dreta i ella per l’esquerra. Quan l’Amina torna a escena, porta el
davantal posat i comença a treballar fent servir una escombra i un recollidor, treballa
amb la bossa de mà damunt seu. L’operari porta el casc tota l’estona.
- Epíleg: Quan es fa aquesta escena, es veu a l’Amina asseguda al mig de l’escenari
mentre sona una música àrab. En Mohammed baixa a la platea per entregar el paper
on es diu que la família lloga habitacions per subsistir.
Alguns materials d’oficina són els mateixos en totes les escenes on calen. D’altra banda, cal
anotar que en el vídeo de “Siempre limpio” es parla d’un davantal, quan en realitat l’Amina
es posa una bata.
Com hem observat, en algunes ocasions, s’han utilitzat elements que representen una
realitat totalment diferent: una taula com un cotxe, un simple actor com un equip audiovisual.
AMINA BUSCA FEINA PARTE V BIS
PERSONATGES PART II
Després d’aquestes petites introduccions teòriques sobre les quatre perspectives, passem a
analitzar els personatges tenint en compte la segona i la quarta:
AMINA
Amina és la oprimida protagonista de l’obra. La seva funció dramàtica es veu emmarcada en
una constant actitud de lluita i la seva motivació principal és la necessitat de menjar. Sent
que ha d'esgotar el màxim de recursos per poder trobar feina. Això crea un debat al fòrum
en què el referent de la realitat és la dignitat (per exemple, té gana-accepta treballs que no
són dignes).
El discurs de l’Amina és el d’aconseguir una feina digna i la seva voluntat és no passar
gana. Aquestes dues idees es confronten i fan que en una de les escenes l’Amina accedeixi
a treballar en negre, tot sabent que haurà de treballar moltes hores per un sou miserable.
Quant a l’expressió direm que l’Amina utilitza l’àrab, un castellà molt bàsic i que acaba
entenent el català.
MOHAMMED
La funció dramàtica d’en Mohammed és el d’aliat de l’Amina, és a dir, de l’oprimit. És el fill
petit de l’Amina que l’acompanya a buscar feina i li fa de traductor. El fet d’haver de ajudar a
la seva mare, provoca absentisme i això mostra aquest personatge com una possible
víctima de la opressió en un segon terme.
El discurs és el d’un noi que sap moure’s millor en la realitat catalana que la seva mare, però
el molesta no sentir-se integrat en la societat que l’acull encara que sigui del Barça, parli
català perfectament i porti tota la vida a Catalunya. La seva expressió és la pròpia d’un
adolescent amb un llenguatge col·loquial. S’expressa en català, castellà i àrab correctament.
FUNCIONARI INEM
La funció dramàtica d’aquest personatge és ser opressor per negligència. Com diu
Forcadas, és un alienat en el sentit més estricte de la paraula. La seva privilegiada posició
de funcionari genera una actitud de treballar el mínim. Casualment el seu mal humor ve
donat per aquest model de vida aferrat a un sou, sense cap expectativa de vida que no
siguin les vacances d'agost.
El seu discurs cap a l'Amina és un discurs limitat i telegrama per a obtenir el que li deixa fer
la seva feina de funcionari. La seva expressió és seca i fins i tot desagradable. Fa servir un
llenguatge semitècnic que l’ajuda a crear una distancia amb l'altra persona per sentir-se
superior i d’aquesta manera igualar-se ni endinsar-se en el problema de l'usuari. Sempre
s’expressa en castellà.
TONI
La funció dramàtica d’aquest personatge és ser aliat de l’Amina, l’oprimida. L’assistent social
és un còmplice perquè es posa a la pell de l’Amina, coneix el cas, tot i que té un marge de
maniobra reduït. Com a possible còmplice, l’ajuda en el moment és que l’envia a una ETT,
quan busca feina i intenta que aprengui català. Des del seu càrrec mitjà, no pot canviar les
estructures burocràtiques tot i que fa petites accions a partir d’una iniciativa individual que
van més enllà de les seves responsabilitats laborals.
El discurs del Toni és voler comprendre l’Amina i, per tant, es mostra proper i s’expressa de
forma explicativa i amplia. Fa servir un llenguatge fàcil i planer, sense deixar-se limitar per la
burocràcia que el limita. Sempre que l’Amina no entén alguna cosa, ho repeteix amb
paciència per a arribar al diàleg com per exemple quan corregeix l’Amina que diu “la falda”
en comptes de “la espalda”. Tanmateix, no vol entrar en conflicte dialèctic amb l'Amina. L’ús
de les llengües que fa en Toni és interessant: al principi, la salutació és en castellà, però ens
adonem que l’assistent parla perfectament català, igual que en Mohammed, però a vegades
torna al castellà quan parla amb la seva mare.
PEPI
La funció dramàtica és la d’opressora, tot i que ella també havia estat treballadora de neteja i
paradoxalment ara s’aprofita de la condició d’immigrant de l’Amina. Malgrat tot vol ser un
referent del que una dona de la neteja pot arribar a aconseguir.
El discurs de la Pepi és el de fer-se passar per una simpàtica amb l’amiga de l’Amina quan
en realitat l’està enganyat, perquè sota el seu comportament amaga un discurs racista.
L’expressió de la Pepi és col·loquial, però intentant ser correcte per amagar el seu origen
socioeconòmic. Parla en castellà amb l'Amina, però en un moment parla per telèfon en
català amb un cap seu anomenat Pep, segurament d’origen català.
INÉS-MARTA
La funció dramàtica és la d’opressora per culpa del sistema. És una dona amb prejudicis,
però és una persona magnífica, treballadora i que creu que està fent un treball social ajudant
els immigrants. Encara que en algun moment de l’obra, mostra la llàstima que sent per ells.
Tanmateix, aquesta ajuda perd valor perquè ho fa des de la caritat, conduïda per la llàstima
que sent.
El seu discurs el podríem situar en una possible votant de dretes que sent por i alhora pena
pels immigrants. S’expressa d’una manera educada i elegant. Vol tenir una mica de classe.
Parla català tant amb l’Amina com amb en Mohammed, però el vídeo sobre la seguretat a la
feina és en castellà, fet que contrasta amb la seva actitud catalanista.
Aquest personatge va començar dient-se Inés que representa una dona de mitjana edat de
classe burgesa que després d’algunes representacions es va decidir suavitzar el paper
convertint-la en la Marta, una noia més jove però amb els mateixos ideals, és a dir, podríem
dir que la Marta representa una generació més jove que la Inés.
NOI DE LA GRAN SUPERFÍCIE
La funció dramàtica d’aquest personatges és la d’opressor. Juga el rol de subaltern, es limita
a executar les ordres que rep dels seus superiors i no té cap intenció d’ajudar a l’Amina. Té
una actitud molesta i sempre busca la manera més simple de fer les coses i no vol
problemes. Destaquem que el noi de la gran superfície no té nom però sí l’empresa per la
qual traballa que s’anomena Carrefive, que fa clara al·lusió a l’empresa Carrefour, que
mostra d’una altra manera l’opressió comercial que ens envolta.
El seu discurs és popular i una mica racista, però quan parla de la feina que ha de fer
l’Amina és molt directe i s’expressa sense floritures. La seva expressió és molt col·loquial
degut al seu baix nivell sociocultural i parla en castellà tota l’estona.
Fins ara, hem parlat de la psicologia del personatge tenint en compte la seva funció, el seu
discurs i l’expressió d’aquest, però passem ara a dedicar unes quantes línies a la seva
caracterització.
A l’hora d’escenificar Amina busca feina, s’han tingut en compte totes les premisses del
Teatre de l’Oprimit que ja hem comentat anteriorment, sobretot des del punt de vista de la
preparació del personatge per part de l’actor. Tanmateix, els temes del vestuari i de la
caracterització estètica no són especialment tractats en les obres mestres de Boal, però
Forcadas ha donat el seu toc distintiu amb la caracterització de l’Amina i els seus dos fills en
tots els personatges:
- Amina: El personatge correspon amb la veritable personalitat de l’Amina, per tant, el
vestuari que es va utilitzar pertany a l’armari personal de la intèrpret. Durant tota
l’obra, sempre porta el mateix vestuari i el vel musulmà no se’l treu en cap moment
de la trama, encara que el personatge rep la informació subliminal que podria
aconseguir feina més fàcilment sinó el portés. Només a l’escena set, hi ha un petit
canvi de vestuari: l’Amina porta un abric, en algunes representacions. Per altra part,
es respecta l’opció de la pròpia Amina de portar la indumentària clàssica musulmana.
- Mohammed: El fill petit de l’Amina s’interpreta a ell mateix, encara que només es
canvia el nom. També, la seva indumentària és la mateixa en tota l’obra, encara que
també a escena es canvia de samarreta a vegades: és l’usual d’un adolescent de
catorze anys. Normalment, mai no es recorre a una indumentària amb missatges
subliminals a samarretes o jaquetes. Tampoc, en Mohammed acostuma a portar
barrets o gorres que puguin provocar rebuig als espectadors.
- Funcionari de l’INEM: Aquest és el primer funcionari home que interpreta l’Ayoub, el
fill gran de l’Amina. Aquest personatge no porta una indumentària especial ni cap
tipus d’uniforme que pugui denotar que és funcionari. Només, porta unes ulleres per
diferenciar-lo del personatge següent que interpretarà l’Ayoub.
- Toni: Per fer d’assistent social, l’Ayoub porta la mateixa indumentària que a l’escena
anterior, però sense les ulleres. Malgrat que aquest personatge és una persona més
jove que el funcionari anterior, l’actor no porta cap roba que ho faci visible com
tampoc cap distintiu que indica que és un funcionari públic.
- Pepi: Per caracteritzar la Pepi, es recorre només a una perruca de cabells rossos,
llargs i amb serrell. Es pretén evocar en el públic la imatge d’una noia que intenta
tenir classe i que només aconsegueix ser una “Barbie” vulgar. També en algunes
escenes, la Pepi porta una bossa de mà. Per tant, l’Ayoub es vesteix de noi tota
l’estona, duent com a únic element femení la perruca i de vegades, la bossa de mà.
- Inés-Marta: Per aquest personatge, se segueix el mateix criteri, s’utilitza una perruca
que en aquest cas és castanya amb reflexos pèl-roigs, cabell curt, mitjà melena a
l’estil Cleopatra i amb un pèl de serrell. Aquesta perruca es va escollir per donar un
toc d’elegància al personatge i ser el contrapunt a l’estil de la Pepi. Però, igualment
l’actor va vestit d’home.
- Noi de la gran superfície: Per diferenciar aquest personatge dels dos altres homes
interpretats per l’Ayoub, només es va recorre a l’ús d’un casc típic d’operari de
magatzem. L’Ayoub es vesteix igual i no dur cap uniforme propi d’aquest personatge.
En cap dels set personatges, s’utilitza maquillatge ni un pentinat especial.
Després d’aquestes petites introduccions teòriques sobre les quatre perspectives, passem a
analitzar els personatges tenint en compte la segona i la quarta:
AMINA
Amina és la oprimida protagonista de l’obra. La seva funció dramàtica es veu emmarcada en
una constant actitud de lluita i la seva motivació principal és la necessitat de menjar. Sent
que ha d'esgotar el màxim de recursos per poder trobar feina. Això crea un debat al fòrum
en què el referent de la realitat és la dignitat (per exemple, té gana-accepta treballs que no
són dignes).
El discurs de l’Amina és el d’aconseguir una feina digna i la seva voluntat és no passar
gana. Aquestes dues idees es confronten i fan que en una de les escenes l’Amina accedeixi
a treballar en negre, tot sabent que haurà de treballar moltes hores per un sou miserable.
Quant a l’expressió direm que l’Amina utilitza l’àrab, un castellà molt bàsic i que acaba
entenent el català.
MOHAMMED
La funció dramàtica d’en Mohammed és el d’aliat de l’Amina, és a dir, de l’oprimit. És el fill
petit de l’Amina que l’acompanya a buscar feina i li fa de traductor. El fet d’haver de ajudar a
la seva mare, provoca absentisme i això mostra aquest personatge com una possible
víctima de la opressió en un segon terme.
El discurs és el d’un noi que sap moure’s millor en la realitat catalana que la seva mare, però
el molesta no sentir-se integrat en la societat que l’acull encara que sigui del Barça, parli
català perfectament i porti tota la vida a Catalunya. La seva expressió és la pròpia d’un
adolescent amb un llenguatge col·loquial. S’expressa en català, castellà i àrab correctament.
FUNCIONARI INEM
La funció dramàtica d’aquest personatge és ser opressor per negligència. Com diu
Forcadas, és un alienat en el sentit més estricte de la paraula. La seva privilegiada posició
de funcionari genera una actitud de treballar el mínim. Casualment el seu mal humor ve
donat per aquest model de vida aferrat a un sou, sense cap expectativa de vida que no
siguin les vacances d'agost.
El seu discurs cap a l'Amina és un discurs limitat i telegrama per a obtenir el que li deixa fer
la seva feina de funcionari. La seva expressió és seca i fins i tot desagradable. Fa servir un
llenguatge semitècnic que l’ajuda a crear una distancia amb l'altra persona per sentir-se
superior i d’aquesta manera igualar-se ni endinsar-se en el problema de l'usuari. Sempre
s’expressa en castellà.
TONI
La funció dramàtica d’aquest personatge és ser aliat de l’Amina, l’oprimida. L’assistent social
és un còmplice perquè es posa a la pell de l’Amina, coneix el cas, tot i que té un marge de
maniobra reduït. Com a possible còmplice, l’ajuda en el moment és que l’envia a una ETT,
quan busca feina i intenta que aprengui català. Des del seu càrrec mitjà, no pot canviar les
estructures burocràtiques tot i que fa petites accions a partir d’una iniciativa individual que
van més enllà de les seves responsabilitats laborals.
El discurs del Toni és voler comprendre l’Amina i, per tant, es mostra proper i s’expressa de
forma explicativa i amplia. Fa servir un llenguatge fàcil i planer, sense deixar-se limitar per la
burocràcia que el limita. Sempre que l’Amina no entén alguna cosa, ho repeteix amb
paciència per a arribar al diàleg com per exemple quan corregeix l’Amina que diu “la falda”
en comptes de “la espalda”. Tanmateix, no vol entrar en conflicte dialèctic amb l'Amina. L’ús
de les llengües que fa en Toni és interessant: al principi, la salutació és en castellà, però ens
adonem que l’assistent parla perfectament català, igual que en Mohammed, però a vegades
torna al castellà quan parla amb la seva mare.
PEPI
La funció dramàtica és la d’opressora, tot i que ella també havia estat treballadora de neteja i
paradoxalment ara s’aprofita de la condició d’immigrant de l’Amina. Malgrat tot vol ser un
referent del que una dona de la neteja pot arribar a aconseguir.
El discurs de la Pepi és el de fer-se passar per una simpàtica amb l’amiga de l’Amina quan
en realitat l’està enganyat, perquè sota el seu comportament amaga un discurs racista.
L’expressió de la Pepi és col·loquial, però intentant ser correcte per amagar el seu origen
socioeconòmic. Parla en castellà amb l'Amina, però en un moment parla per telèfon en
català amb un cap seu anomenat Pep, segurament d’origen català.
INÉS-MARTA
La funció dramàtica és la d’opressora per culpa del sistema. És una dona amb prejudicis,
però és una persona magnífica, treballadora i que creu que està fent un treball social ajudant
els immigrants. Encara que en algun moment de l’obra, mostra la llàstima que sent per ells.
Tanmateix, aquesta ajuda perd valor perquè ho fa des de la caritat, conduïda per la llàstima
que sent.
El seu discurs el podríem situar en una possible votant de dretes que sent por i alhora pena
pels immigrants. S’expressa d’una manera educada i elegant. Vol tenir una mica de classe.
Parla català tant amb l’Amina com amb en Mohammed, però el vídeo sobre la seguretat a la
feina és en castellà, fet que contrasta amb la seva actitud catalanista.
Aquest personatge va començar dient-se Inés que representa una dona de mitjana edat de
classe burgesa que després d’algunes representacions es va decidir suavitzar el paper
convertint-la en la Marta, una noia més jove però amb els mateixos ideals, és a dir, podríem
dir que la Marta representa una generació més jove que la Inés.
NOI DE LA GRAN SUPERFÍCIE
La funció dramàtica d’aquest personatges és la d’opressor. Juga el rol de subaltern, es limita
a executar les ordres que rep dels seus superiors i no té cap intenció d’ajudar a l’Amina. Té
una actitud molesta i sempre busca la manera més simple de fer les coses i no vol
problemes. Destaquem que el noi de la gran superfície no té nom però sí l’empresa per la
qual traballa que s’anomena Carrefive, que fa clara al·lusió a l’empresa Carrefour, que
mostra d’una altra manera l’opressió comercial que ens envolta.
El seu discurs és popular i una mica racista, però quan parla de la feina que ha de fer
l’Amina és molt directe i s’expressa sense floritures. La seva expressió és molt col·loquial
degut al seu baix nivell sociocultural i parla en castellà tota l’estona.
Fins ara, hem parlat de la psicologia del personatge tenint en compte la seva funció, el seu
discurs i l’expressió d’aquest, però passem ara a dedicar unes quantes línies a la seva
caracterització.
A l’hora d’escenificar Amina busca feina, s’han tingut en compte totes les premisses del
Teatre de l’Oprimit que ja hem comentat anteriorment, sobretot des del punt de vista de la
preparació del personatge per part de l’actor. Tanmateix, els temes del vestuari i de la
caracterització estètica no són especialment tractats en les obres mestres de Boal, però
Forcadas ha donat el seu toc distintiu amb la caracterització de l’Amina i els seus dos fills en
tots els personatges:
- Amina: El personatge correspon amb la veritable personalitat de l’Amina, per tant, el
vestuari que es va utilitzar pertany a l’armari personal de la intèrpret. Durant tota
l’obra, sempre porta el mateix vestuari i el vel musulmà no se’l treu en cap moment
de la trama, encara que el personatge rep la informació subliminal que podria
aconseguir feina més fàcilment sinó el portés. Només a l’escena set, hi ha un petit
canvi de vestuari: l’Amina porta un abric, en algunes representacions. Per altra part,
es respecta l’opció de la pròpia Amina de portar la indumentària clàssica musulmana.
- Mohammed: El fill petit de l’Amina s’interpreta a ell mateix, encara que només es
canvia el nom. També, la seva indumentària és la mateixa en tota l’obra, encara que
també a escena es canvia de samarreta a vegades: és l’usual d’un adolescent de
catorze anys. Normalment, mai no es recorre a una indumentària amb missatges
subliminals a samarretes o jaquetes. Tampoc, en Mohammed acostuma a portar
barrets o gorres que puguin provocar rebuig als espectadors.
- Funcionari de l’INEM: Aquest és el primer funcionari home que interpreta l’Ayoub, el
fill gran de l’Amina. Aquest personatge no porta una indumentària especial ni cap
tipus d’uniforme que pugui denotar que és funcionari. Només, porta unes ulleres per
diferenciar-lo del personatge següent que interpretarà l’Ayoub.
- Toni: Per fer d’assistent social, l’Ayoub porta la mateixa indumentària que a l’escena
anterior, però sense les ulleres. Malgrat que aquest personatge és una persona més
jove que el funcionari anterior, l’actor no porta cap roba que ho faci visible com
tampoc cap distintiu que indica que és un funcionari públic.
- Pepi: Per caracteritzar la Pepi, es recorre només a una perruca de cabells rossos,
llargs i amb serrell. Es pretén evocar en el públic la imatge d’una noia que intenta
tenir classe i que només aconsegueix ser una “Barbie” vulgar. També en algunes
escenes, la Pepi porta una bossa de mà. Per tant, l’Ayoub es vesteix de noi tota
l’estona, duent com a únic element femení la perruca i de vegades, la bossa de mà.
- Inés-Marta: Per aquest personatge, se segueix el mateix criteri, s’utilitza una perruca
que en aquest cas és castanya amb reflexos pèl-roigs, cabell curt, mitjà melena a
l’estil Cleopatra i amb un pèl de serrell. Aquesta perruca es va escollir per donar un
toc d’elegància al personatge i ser el contrapunt a l’estil de la Pepi. Però, igualment
l’actor va vestit d’home.
- Noi de la gran superfície: Per diferenciar aquest personatge dels dos altres homes
interpretats per l’Ayoub, només es va recorre a l’ús d’un casc típic d’operari de
magatzem. L’Ayoub es vesteix igual i no dur cap uniforme propi d’aquest personatge.
En cap dels set personatges, s’utilitza maquillatge ni un pentinat especial.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)