3.2 Personatges
Segons la teoria de Pavis, per estudiar els personatges teatrals hauríem de tenir en compte
els següents graus de realitat: individu, caràcter, actor, rol, tipus, estereotip, al·legoria,
arquetip i ACTANT (Pavis,1980, 290). A partir d’aquesta teoria, Abellan va crear un mètode
d’anàlisis de personatges a la seva tesi que nosaltres prendrem com a model. Per analitzar
els personatges dramàtics hem de seguir les següents perspectives:
- Actor-personatge: La distància ficcional que actors i actrius han de perdre per la
representació dels personatges.
- Funció dramàtica: Les variants funcionals que els personatges exerceixen a nivell
argumental en les diferents construccions.
- Caracterització-realitat: Les estratègies caracteritzadores o referencials adoptades en
l’establiment del seu nivell de realitat.
- Discurs-expressió: Els continguts discursius que els distingeixen, així con les
estratègies expressives utilitzades (2007, 249).
Abans de començar a analitzar els personatges seguint aquestes quatre guies, parlarem del
repartiment d’Amina busca feina i la importància del personatges del Teatre de l’Oprimit.
Quant a l’estructura de repartiment de l’obra direm que ens trobem amb un grup reduït
d’actors: tres actors que com ja hem dic abans són l’Amina i els seus dos fills, en Hamza i
l’Ayoub. Jordi Forcadas a l’hora de dividir els papers de cada actor va seguir el següent
criteri: el paper principal i protagonista és l’Amina, en Mohammed , interpretat per en Hamza,
és un personatge secundari, al igual que tots els interpretats per l’Ayoub.
Quant al paper de l’Amina com a personatge principal, Forcadas va tenir molt en compte el
contingut real de l’obra. L’Amina interpreta la seva realitat perquè té una experiència viscuda
en relació a les escenes de l’obra com, per exemple, les seves visites a la ETT, a l’INEM, al
treballador social, etc.
En Hamza, fill petit de l’Amina, feia el paper de Mohammed. En cap moment representa un
personatge que no li pertoqui a la realitat per ser l’aliat principal de l’oprimida. En
Mohammed surt en diverses ocasions fent de traductor de la seva mare i, a més de l’Amina,
és l’únic personatge que parla en àrab. El fet que en Mohammed acompanyi la seva mare a
buscar feina va provocar la crítica que no era real ni correcte que un nen estigués amb la
seva mare en horari escolar. La crítica deia que en aquests casos l’Amina hauria hagut de
buscar suport en una altra persona adulta. Si tenim en compte que l’obra de teatre està
basada en la realitat, hem de pensar que l’Amina treia el nen de l’escola per fer els seus
tràmits burocràtics.
L’Ayoub, el fill gran de l’Amina interpreta cinc personatges: a l’escena 1, funcionari de
l’INEM; a l’escena 2, fa de Toni, l’assistent social; a les escenes 3, 4, 5 i 6 és la Pepi, la
coordinadora de l’ETT de neteja, a l’escena 7 és la Inés-Marta, l’encarregada de personal
d’una empresa de neteja que treballa per multinacionals i a l’escena 8, és el noi que treballa
al Carrefive que no té nom, però l’identifiquem per Manolo. En relació als noms dels
personatges, alguns són verídics com per exemple la Pepi, la Inés-Marta i l’Amina perquè
estan inspirats amb persones reals. D’altra banda, no es va establir cap nom per al
funcionari de l’INEM i el noi que treballa a la gran superfície. Era necessari que l’Ayoub
realitzés el paper de cinc personatges perquè li dóna més valor al treball de la família a
escena perquè resulta més potent que l’Ayoub faci tants personatges i no agafar altres
actors per a realitzar-los. En algunes d’aquestes escenes, l’Ayoub havia d’interpretar la Inés-
Marta, una dona catalana d’uns 40-50 anys, paper difícil per a una noi de 18 anys que havia
de pensar com ella. Per treballar el personatges, es feia un traç més gruixut perquè quedés
clar el paper d’opressora. Justament a partir d’aquests personatges, veiem que els
opressors estan al servei d’alguna cosa i ens permet ser conscients que estan molt diluïts.
Aquest actor pot representar els personatges citats fent servir tots els seus recursos per a la
caracterització i la interpretació.
En aquesta obra no tenim un cor que faci replica als personatges individualitzats. La família
El Hilali representa un col·lectiu social que a través del Teatre Fòrum denúncia la seva
angoixant situació vital. No em d’oblidar que els actors també tenen un altre company de
professió: el públic, en el moment del fòrum, en què sí que es podria dir que són un cor “amb
graus de ficcionalització i de funció dramàtica diversa” (Abellan, 2007, 250).
L’actor amb la seva pròpia identitat crea un personatge de ficció, però en el Teatre de
l’Oprimit, els actors la majoria de cops són els protagonistes reals dels conflictes socials que
s’estan representant. La diferència entre realitat i ficció de vegades és molt dèbil, la confusió
pot ésser total en algun moment de l’obra. Els actors del Teatre de l’Oprimit no tenen com a
objectiu la catarsi emocional i purificadora pròpia del teatre convencional, encara que en
alguns moments aquesta catarsi es produeix tant en actors com en el públic.
Reprenem les quatre guies anteriorment citades per entendre millor l’anàlisi de personatges.
Sobre la primera perspectiva que parla de la relació entre actor i personatge, hem de tenim
molt en compte que Forcadas vol delimitar molt bé el paper de l’oprimit i de l’opressor i
considera que en el Teatre de l'Oprimit aquest punt és essencial perquè depenent del model
sobre el qual s'elabori el personatge es donarà una recepció o un altra en el públic. Per a
Forcadas, considera que l’Amina és la oprimida i que, per tant, han de complir el següents
punts:
- El caràcter lluitador de l'oprimit que vol canviar l'estat de les coses. Si no fos així es
cauria en un personatge alienat o víctima més que oprimit, fet que en comptes de
produir un desig de transformació en l'espect-actor, produiria un procés catàrtic, és a
dir, la gent sentiria compassió però sense veure un canvi possible. Per tant, una de
les clàusules de la dramatúrgia és no perdre el caràcter valent de l'Amina de voler
denunciar i transformar la seva situació.
- Per tal de ser dialèctic i enriquidor, s’ha de tenir en compte allò que s'oposa a la
voluntat de l'Amina (una feina digna), que seria el no passar gana. Això, Boal ho
anomena la “noluntad”. Per tant, durant el fòrum, un obstacle constant pel canvi del
personatge que s'ha de tenir en compte és que ella ha de menjar ara, fet que Brecht
plasma a l’obra Santa Joana dels escorxadors (1930) amb el plat de sopa.
- La proximitat entre l’actor i el personatge pot suposar un perill i és que, malgrat tot,
és ficcional i és des d'aquest univers on es comença a gestionar la transformació.
L'Amina actriu amb els diferents actuacions de l’obra va anar adonant-se de la
dimensió social, estètica i política que representava el que feia, fins al punt que a una
funció va témer possibles represàlies si el públic ho entenia com un atac directe al
país. Amb les funcions va aprendre a jugar el seu personatge més enllà d'ella
mateixa. Forcadas considera que aquest punt és interessant i necessari perquè
l'Amina ha d'esdevenir no un cas concret, sinó transcendir i que el públic pugui veure
a una dona, immigrant, treballadora i mare. Així doncs intentem no caure en
“biografismes” per tal d'aconseguir un ventall d'empatia més gran. També cal
recordar que aquest és el sentit de la creació d'un Teatre Fòrum: anar del micro (vida
de l'Amina) al macro (dona immigrant al mercat laboral).
Sobre la perspectiva de la funció dramàtica cal tenir en compte que la majoria de
personatges que apareixen en el Teatre de l’Oprimit tenen dos funcions claus: la d’oprimir o
la de deixar-se oprimir i en els dos casos, aquests personatges tindran aliats. Cada
personatge amb els seus actes, conductes i discurs defineix la seva funció, el seu rol.
La majoria de vegades, els actors que interpreten els opressors no ho són a la vida real, ja
que el col·lectiu que tracta la problemàtica està compost pels oprimits o en tot cas per actors
professionals dedicats al teatre fòrum que estan millor preparats per interpretar un paper
d’opressor tenint en compte les seves magnituds.
Per treballar les tècniques d’opressió que veiem a Amina busca feina, primer l’equip del
procés va haver entendre les circumstàncies del personatge i veure quines tècniques utilitza
l’opressor (per exemple, Venga usted mañana). En funció de les tècniques d’opressió, el
públic veu tècnicament com confrontar l’opressió. Per això, el perill és crear un personatge
molt caricaturitzat que pot no ser real, que sigui màgic i que realment no veiem el què es vol
transmetre. És el típic exemple d’un opressor dolent contra el qual l’oprimit té poques eines
per enfrontar-s’hi. En canvi, si el personatge és més real, l’oprimit sap que l’opressor té un
punt de debilitat i pot tenir eines per enfrontar-s’hi.
Forcadas comenta que, per exemple, a Amèrica llatina l’opressió està tant polaritzada que
es parla dels conceptes antagònic i no antagònic. L’antagònic és l’oposició tan forta de
l’opressor i es necessita que un desaparegui (ex. latifundista/camperol). No hi ha conciliació.
En canvi, un conflicte no antagònic és aquell en què un no necessita desaparèixer. És el cas
d’una situació laboral, una situació de família pare/fill. Així doncs, en Amina busca feina
també hi ha una possible resolució sense que desaparegui algú.
La relació actual entre els opressors i oprimits és que un grup d’oprimits s’enfronta a un altre
grup d’oprimits. La problemàtica que es dóna en Amina busca feina també posa sobre la
taula el racisme. Pa’tothom intenta amb aquesta obra canviar el discurs social que afirma
que els immigrants treuen la feina als espanyols. És el típic “me sacan el trabajo”. Però el
que s’exposa a l’obra no només passa als àrabs, sinó que també ho pot patir un espanyol.
Per a Forcadas, la societat no és divideix en classes sinó en tenir o no privilegis. Aleshores,
encara que algú estigui enfonsat, si té el privilegi de no ser dona en segons quines societats
té més facilitats per trobar feina. Per tant, s’han de fer visibles els interessos econòmics i
com s’instrumentalitzen. A l’obra apareix la classe mitjana (la Pepi, en Toni, l’INEM, etc.)
Tots aquests són instruments d’una estructura superior que duen a terme els mecanismes
d’opressió. Per això, és necessari o bé una mobilització de la classe mitja o bé l’alliberació
de l’oprimit. Tanmateix hem de tenir en compte que la classe mitjana no vol canviar (ex. En
Toni ja cobra un bon sou de l’INEM i al cap de 10 anys es jubilarà.) El que es busca amb el
desenvolupat d’aquests opressors, és poder veure què es pot fer davant d’ells ja que
aquestes persones són les que donen la cara en unes estructures que estan molt
disseminades.
L’oprimit, al llarg de la creació dramàtica, el que fa és crear les imatges dels seus opressors i
això fa que ja no sigui conduït sinó que es transforma en el conductor, és el subjecte de
l’acció.
Quant a la tercera perspectiva, caracterització-realitat, en el Teatre de l’Oprimit s’ha
d’intentar no utilitzar una dramatúrgia d’arquetips, estereotips i fins hi tots prototips, encara
que algunes vegades es caigui en l’error de personificar-los a escena. Primer de tot
definirem breument aquests conceptes tenint en compte el Diccionari de la Llengua Catalana
de l’Institut d’Estudis Catalans, IEC:
Arquetip: Patró o model original del qual totes les coses del mateix tipus són
representacions o còpies.
Estereotip: Conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o dels
patrons culturals prèviament establerts.
Prototip: 1. Model primitiu a partir del qual es desenvolupen altres formes. 2. El més perfecte
exemplar d’una cosa.
La definició d’arquetip no ens serveix per parlar dels personatges i utilitzarem la definició de
Jung:
“Imatges primitives el conjunt de les quals constitueix un fons comú a tota la humanitat i que
dóna origen als contes, llegendes, mites o deliris (inconscient col·lectiu). Terme
originàriament enunciat per sant Tomàs, Jung l’utilitza en la seva teoria psicològica per a
designar els elements estructurals de l’inconscient col·lectiu, estructures innates universals i
formes a priori que representen allò que és genèricament i específicament humà.”
L’escriptura dramatúrgica també ha estat estudiada des d’un punt de vista social, l’obra
Arquetipos teatrales y convenciones sociales de J. L. Trullo és un bon exemple d’aquesta
vessant investigadora. Sempre s’han estudiat arquetips teatrals típics com la perduda, l’heroi
o el Don Joan. Trullo considera un mite necessari aquesta última figura:
“La figura de Don Juan sólo es posible en una cultura atenazada por el contrato. La
fascinación que ejerce el arquetipo del libertino como símbolo del sexo gratuito se articula
en dos planos complementarios: para el espectador masculino, significa el recuerdo de la
relajación moral de la juventud; para el femenino, la síntesis súblime de todos los amantes
ideales. En uno y otro caso Don Juan es ese otro hombre imposible en la sociedad del
matrimonio: su pervivencia es impensable fuera de la institución porqué habita en ese
ámbito mítico de lo que es, simultaneámente, objeto de deseo y de condena”. (1)
Per tant, una dramatúrgia feta d’arquetips faria referència a la condició humana que es
veuria representada en la caracterització dels personatges. El problema apareix quan els
personatges es veuen reduïts només a estereotips.
Pa’tothom sent molt fidel als principis del Teatre de l’Oprimit, decideix no utilitzar els
conceptes d’arquetip i estereotip perquè hi lluiten en contra. Per exemple, el funcionari de
l’INEM ha de ser una al·legoria del sistema estructural que representa i no un cúmul de
prejudicis personals que té la societat vers els funcionaris, perquè d’aquesta manera el
personatge perdria objectivitat. La definició dels opressors en general es basa en fer
l'operació d'analitzar els interessos que té el col·lectiu que representa.
Seguidament, descriurem els estereotips contra els quals es lluita a Amina busca feina amb
cada un dels personatges de l’obra i que Forcadas veu de la següent manera:
- Mohammed: Un jove català, que al ser d'origen magrebí serà considerat tota la vida
com a immigrant. Això pot ser fins a la tercera generació (com ha passat a França).
Sempre ha d'estar demostrant quelcom.
- Funcionari INEM: Típic i tòpic funcionari públic (2).
- Toni: Universitari, jove (30-35 anys), que ha estudiat per ajudar socialment a certs
col·lectius, però que no te les eines i hi ha limitacions estructurals per a fer-ho.
Sensible. Li agrada la seva feina però no acaba d'estar satisfet dels resultats.
- Pepi: Típica filla d’immigrants castellans, però que ha sabut buscar un camí laboral
que li reporta un cert “status”.
- Inés-Marta: Dona d'educació catòlica d’edat mitjana que tot donant una almoina se'n
va al llit contenta.
- Noi de la gran superfície: És l'estereotip del jove assalariat, bastant inculte i que viu
un model de vida basat en l'èxit social associat als diners.
Quant a la quarta perspectiva a estudiar, definirem el discurs com la ideologia i el
pensament de cada personatges i l’expressió com la manera que té cada personatge de
transmetre el seu discurs.
En el Teatre de l’Oprimit hi ha un discurs general de l’obra que és el del col·lectiu creador
guiat pel jòquer. A través dels personatges, el col·lectiu fa arribar la seva opinió sobre el
tema a tractar a l’espectador. Recordem que el Teatre de l’Oprimit és didàctic i no s’ha de
perdre aquesta característica a l’hora de transmetre el discurs per part dels actors, de l’autor
i del director dins d’un Teatre Fòrum.
Els personatges en el Teatre de l’Oprimit són els conductors d’aquesta didàctica ideològica
sobre qüestions socioculturals i polítiques. Els discursos polítics són en algunes obres de
Teatre Fòrum molt visibles i la identificació amb un corrent polític és molt clara, tenint en
compte paraules i fets.
En el Teatre de l’Oprimit, l’ideal seria que els personatges tinguessin un discurs positiu sobre
el pensament i la conducta humanes, però no sempre succeeix i, d’altra banda, també, una
obra de Teatre Fòrum ens permet contraposar diferents plans ideològics que porten a una
oposició radical: oprimits contra opressors.
Abellan descriu l’expressió com “allò que denominem to d’una escena o d’una obra
dramàtica i que ve determinada per la categoria de fets que selecciona l’acció representada i
pel tractament teatral dels factors performatius de l’expressió dels personatges.” (Abellan,
2007, 307). En el Teatre de l’Oprimit, l’expressió d’un personatge sempre tindrà en compte
el seu context sociocultural i serà conseqüent amb el seu discurs. Per tant, sobretot en una
obra de teatre Fòrum aquesta màxima es complirà ja que estem treballant en la realitat pura
i dura de l’actor.
En el Teatre Fòrum, l’expressió dels personatges s’ha treballat en el procés d’improvisació,
és a dir, és anterior al text escrit. Per tant, el to de cada personatge és una qüestió invariable
un cop s’ha delimitat. En el cas d’Amina busca feina, si un director d’escena volgués
representar l’obra, podria començar de nou a buscar l’expressió de cada un dels
personatges, sobre tot si no ha vist mai l’obra representada. Estaríem doncs, davant d’una
nova interpretació dels personatges i de l’obra.
A l’hora d’analitzar l’expressió dels personatges d’Amina busca feina ens centrarem en
l’anàlisi dels diàlegs, de l’estil verbal i de l’ús dels idiomes. Encara que la comunicació no
verbal també és important, no ens hi dedicarem. A més, hem de tenir en compte que, a part
del diàleg que serveix com a referent per intuir l’expressió del personatge, també són
importants les acotacions de les obres dramàtiques perquè aporten informació sobre
l’expressió del personatge.
En el Teatre Fòrum, els diàlegs representen una lluita dialèctica entre oprimits i opressors,
tant uns com els altres, si volen manipular el discurs per convèncer l’altre, l’únic que han de
fer és variar les seves paraules.
En el Teatre Fòrum, podem trobar diverses estratègies d’implicació del públic amb la finalitat
que el receptor estigui actiu davant el que veu. Els personatges, en un moment donat poden
fer monòlegs o soliloquis dirigits al públic, però no és una tècnica que s’utilitzi gaire sovint en
el Teatre de l’Oprimit. D’altra banda, el jòquer no interactua mai amb els actors però en
algunes ocasions el podem trobar com a narrador de la història.
En el Teatre Fòrum, els estils verbals dels diàlegs de cada personatge sorgeixen de les
improvisacions. Definir l’estil verbal de cada un dels personatges pot sorgir després d’haver
estudiat el seu Component Cultural, segons la teoria de Portal. Com que els temes tractats
en aquest tipus d’obres són socials, els diferents estils verbals, a més del seu discurs,
identifiquen les diferents classes socials a què pertanyen els personatges. En estudiar l’estil
verbal d’un personatge, també se’ns permet conèixer la seva psicologia.
Les obres de Teatre Fòrum normalment s’escriuen amb els idiomes dels oprimits. Es
respecta la seva llengua materna perquè sentin més real i proper el conflicte a escena. En el
cas d’Amina busca feina, s’utilitza l’àrab, en català i en castellà, depenent del moment i del
personatge que actua, que plasma la situació idiomàtica de Catalunya.
Forcadas considera que l’ús de les tres llengües determina les estratègies comunicatives de
tots els personatges i analitza el fet de parlar català, castellà i àrab d’aquesta manera:
- El fill petit de l'Amina domina las tres llengües fet que li dóna una posició privilegiada
i el fa un vehicle per la comunicació de la seva mare amb la societat d’acollida.
- L’àrab es la llengua familiar. Això permet una comunicació més intima entre ells.
També a la recepció es genera l'empatia i complicitat amb altres col·lectius àrabs.
- L’ús del català és un dels eixos de l'obra i en un moment l’Amina el parla per tal
d'aconseguir feina. La riquesa de aquesta peça poliglota generen interferències
comunicatives, equívocs que solen aportar una visió real però divertida.
NOTAS:
(1) José Luís Trullo (Coordinador). Arquetipos teatrales y convenciones sociales. (Barcelona: PPU, 1991).
(2) Expressió de l’autora i no de Forcadas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario