AMINA BUSCA FEINA PARTE XII

4.5 Recepció del públic: els espect-actors


En aquest apartat, passarem a analitzar els canvis des del punt de vista de la intervenció

social que s’ha perseguit amb la creació d’aquesta obra de Teatre Fòrum.

Per analitzar també la recepció del públic encara que sigui d’una obra de Teatre de l’Oprimit,

hauríem de tenir en compte la sociologia de la recepció teatral, de les relacions entre els

actors i el públic i com aquest passa a ser un espectador. De Marinis divideix en dos els girs

teòrics que s'utilitzen per a estudis que podrien fer-se actualment de TO:

- La transició de la noció de públic, entitat sociològica homogènia i abstracta, a la

d'espectador, noció antropològica més complexa i concreta, determinada per tot tipus

de factors socioeconòmics, culturals, biològics, etc.

- La concepció de la relació teatral, és a dir, de la relació espectacle-espectador com

una relació de comunicació, d'interacció significativa entre l'actor i l'espectador. En

aquesta concepció pragmàtica de la relació teatral, el rol de l'espectador es revela

cada vegada més decisiu tractant-se de l'únic realitzador efectiu de les potencialitats

semàntiques i comunicatives de la representació. (1)

Partint de la base que Amina, abans que res, és Teatre de l’Oprimit, i, per tant, el que intenta

és fer veure a l’oprimit que ell pot canviar la seva realitat si decideix actuar i tenint en compte

aquesta teoria de De Marinis, concretem que en aquest cas la noció de públic a espectador

passaria pel binomi col.lectiu oprimit/espect-actor oprimit. La recepció de les obres de Teatre

Fòrum és molt important perquè si es dóna una bona acceptació per part del públic, vol dir

que els oprimits han vist llum per a la resolució dels seus conflictes. L’oprimit troba un nou

espai on dir la seva al món i tot dins un món nou ple d’oportunitats que és el teatre, tal i com

diu Boal:

“Cuando el oprimido mismo, como artista, crea las imágenes de su realidad opresiva,

pertenece a esos dos mundos plena y enteramente, y no como suplente. En ese caso se

produce el fenómeno de la metaxis, que significa pertenecer completa y simúltaneamente a

dos mundos diferentes, autónomos. El oprimido pertenece a esos dos mundos autónomos:

la realidad y la imagen de la realidad que ha creado.” (2)

Per tant, aquesta obra està feta per una oprimida real, que amb la imatge de la realitat que

ha creat, pretén fer veure que són moltes més les persones que estan en aquesta situació i

que han de fer alguna cosa per a millorar la seva situació. Enllaçem, aquí, amb la segona

teoria descrita per De Marinis, hi ha una relació de tu a tu molt significativa entre actor i

espect-actor. Tenint em compte aquesta teoria, Jordi Forcadas fa aquesta reflexió sobre què

pretenen quant a la recepció d’Amina busca feina:

“Es tracta de veure el procés de recepció de l’obra cap al col·lectiu. Tot aquest procés, ja

s’inicia en el moment en què veiem l’Amina i la seva situació i sentim llàstima per una

víctima i, això, no s’ha de permetre. El què realment volem és apel·lar al públic a canviar la

situació. Per això, justament treballem molt el què no hem de fer, com succeeix en el teatre

clàssic i la catarsi, en què la gent sent que la història, ja l’ha purificat i s’ha oblidat de tot. El

què volem és que el públic tingui un contacte, que hi hagi una relació amb la situació real i

no que eviti pensar en el que no li agrada. Per això, aquesta obra crea a molta gent una

sensació de desolació (‘Ostres, és veritat el què succeeix, com ho podem canviar?’).”

L’oprimit artista, com diu Boal, comença a lluitar i vol provocar les mateixes ganes a l’espectactor

oprimit, però, a vegades, aquesta reacció no és precisament una de les que hi pot

aparèixer: potser aquest no fa res perquè no sap com o potser prefereix no fer res perquè ja

ho faran els altres per ell o simplement perquè es troba atrapat dins d’un corformisme total i

absolut que ja li està bé. Però el TO el que sempre busca és “....lo contrario que la catarsis:

¡pretende lograr la dinamización de los espectadores!” (3)

Per analitzar les recepcions dels espect-actors d’Amina busca feina, tinguem en compte el

que ja hem comentat a l’apartat de la gira teatral, però, com a exemple rellevant, podríem

centrar-nos en l’impacte que va tenir l’obra a Granollers. Montse Forcadas ho explica així:

“Quin és l’objectiu de fer l’obra una vegada? Durant un any, podria ésser possible

transformar aquest col·lectiu. Però una altra cosa és que anem a Granollers i hi hagin unes

dones que després s’apropen a l’Amina i li en les gràcies per a fer aquesta feina, perquè els

passa el mateix. El que es va fer a Granollers no és treure la pancarta i fer la revolució, sinó

que vegin que la poden fer, que poden protestar i que tenen eines per fer-ho i que en

parlem. No ens podem quedar a Granollers per veure si aquestes dones han pres armes

sobre l’assumpte, si han vist les grans possibilitats que tenen com a dones davant d’una

Pepi o davant de l’art... Hi ha qui pensa que pot fer una obra de teatre i hi ha qui pensa que

pot enfrontar-se a una Pepi. És va fer la revolució de les dones de Granollers?Jo no ho sé,

però vam rebre un e-mail d’unes noies que van veure l’obra, els va encantar i volien fer un


treball sobre l’Amina busca feina, però per nosaltres suposava molta més feina. Hi ha

aquests feedbacks. Malgrat tot, crec que a Granollers només vam anar pera entretenir i que

els organitzadors no sabien la magnitud del que estàvem fent i un cop sabuda, no els va

interessa. Com mesurar quina influència hem tingut a Granollers? No ho puc mesurar. Una

altra cosa es que en Jordi faci un taller a una escola durant un any amb un problema concret

de bulling: hi havia un grup líder que agredia a la resta de la classe i a la professora.

Nosaltres mateixos vam dir: amb una obra de teatre, no ho solucionen. Els ho vam dir: el

producte no serveix per solucionar un problema de bulling. Els vam dir “Per què no feu amb

uns quartos un taller de dos mesos, que en Jordi vagi i faci un taller del TO amb els nens i la

professora present i que els nens vagin treballant-ho?.” I es solucionar el problema. Aquí, si

que hi ha alguna cosa mesurable. La professora fa dos dies va escriure dient que encara

treballen sobre el que van fer amb en Jordi. La pretensió d’aquell taller era acabar amb un

problema, però fent quelcom a llarg termini. Ara, què ha tret cada una d’aquelles dones de

Granollers: l’enorme satisfacció de veure que hi ha una dona movent el cul com l’Amina i

que el poden moure elles.”

Com s’ha observat, amb 17 representacions d’Amina busca feina es va aconseguir aquesta

desitjada “dinamización de los espectadores”, com diu Boal, però per a saber fins on ha

arribat aquesta dinamització, caldria fer un seguiment de totes aquelles persones que es van

veure identificades amb el cas que viu l’Amina i, que després van donar un pas per a dir

adéu a la seva opressió, ja sigui de forma invidual o grupal. Considerem, per tant, que s’han

recollit bons fruits i que s’en continuaran recollint perquè a Internet hi ha el testimoni de tot

aquest projecte, el documental de La 2, que pot arribar a moltes més persones i malgrat que

l’obra no es hi sigui sencera, pot generar canvis. D’aquesta manera, ens trobem que la

recepció telemàtica d’Amina busca feina serà continuadora de la teatral.

NOTAS:

(1) De Marinis, 1998, p. 162-163.


(2) Augusto Boal, El Arco iris del deseo. (Barcelona: Alba, 2004) p. 64.

(3) Boal, Arco iris del deseo, 2004, p.