martes, 24 de agosto de 2010

ENTREVISTA A JOSEP MARIA FONT

Segons la teva opinió, voldria saber què era per a George Laferrière i per a tu el teatre social a l’hora de crear el Postgrau. Em podries comentar com has viscut l’evolució del teatre social des de la Transició fins a l’actualitat a Catalunya?



Això és complicat perquè bé, primer de tot, abans del 1990 hi ha experiències puntuals i algunes de molt interessants, per exemple quan Els Joglars estan a la presó, a la Model, fan tallers de teatre. El problema que hi ha és entrar en la definició de què entenem per teatre social. Depèn de quin punt de referència, des de quina perspectiva es miri, no tot és teatre social. Aleshores, per nosaltres des de la Fundació Pere Tarrés, entenem per teatre social tot allò que ajuda a un col•lectiu a generar un procés que esdevé un espai de creixement d’aquell col•lectiu a dins del seu espai educatiu. És a dir, el que hi hauria gent que entendria com a teatre i educació purament en els espais formals, nosaltres arribem en l’espai no formal perquè la Pere Tarrés ve del lleure i de l’animació sociocultural. En el moment en què un grup es presenta des de les seves capacitats o discapacitats aportant el treball fet durant un procés, ens trobem davant d’un procés en un espai socioeducatiu. Aleshores, per nosaltres, tot això seria teatre social; és un ampli ventall on entren una sèrie de mots com reinserció, intervenció terapèutica, animació... Serien els espais no formals del que seria el teatre habitual, és a dir, una associació de veïns mitjançant un projecte de teatre el que fa purament és teatre. Teatre amateur, teatre aficionat, etc. Però, si a partir del grup de teatre el que es pretén és integrar-se en el barri o recuperar accions de relacions intergeneracionals, per mi estaríem parlant de teatre social. Tanmateix, hi hauria francesos de la dècada dels 70 i dels 80 que et dirien que no és social perquè, per a ells, tot el que és social és d’estat. Per mi, no. Per mi la paraula social vol dir de grup social. Generem un procés en el qual el teatre simplement esdevé una eina de comunicació social, una eina creativa social. Teatre sempre és grup, és per un grup, per un públic, per uns actors, per tot un joc. Aleshores, nosaltres el que fem és agafar aquesta eina i valorar i accentuar el procés que és on es produeixen els canvis. El resultat, tot i què és el teatre, seria la part accidental final d’una cosa molt més llarga, molt més interessant. Sempre que parlem de teatre social per mi hi ha dos tipus d’objectius: els objectius teatrals i els objectius socials. Hi ha hagut moltes experiències puntuals de molta gent que ni s’ho ha plantejat si feia social o no i estava fent social. Aquells monitors que enganxen i creen una companyia de teatre per enganxar aquells nanos de carrer. I gràcies al teatre entren dins un col•lectiu, juguen amb pautes, estructurar, presentar-se a si mateixos i trobar-se a si mateixos dins d’un grup: això és teatre social.





Abans del postgrau, aquest concepte ja existia, però sou conscients del que el vau institucionalitzar amb un altre accepció?



La paraula teatre social va ser el resultat de la catarsis pròpiament de preguntar-nos quin tipus de postgrau estem generant i aleshores es va decidir que seria un postgrau de teatre des de i per a la societat. Paraula àmplia, perquè hi ha gent que considera que es teatre social només el que treballa amb l’oprimit. Això seria una determinació, un altre determinació seria la de teatre teràpia, etc. Per nosaltres el teatre social agafa tots aquests subapartats.



Tant uns com els altres tenim la mateixa finalitat: l’espectacle, el teatre. Quan es treballa en col•lectius diversos però complexes, el que s’està generant en el procés és la integració. Aquest és el fet. La paraula social, per nosaltres, ve perquè estem en una fundació social amb la finalitat de generar programes i accions de caire social, bàsicament des del lleure, per aportar a la societat aquelles mancances o com una eina de treballar amb el grup social. Però no és únicament nostra perquè es fa servir en molts àmbits, tot i que hi ha gent que considera que el que fem no és teatre social perquè segons a quin país (teatre per a la revolució a Bèlgica) utilitzen el terme d’un altre manera perquè, per exemple, per a ells tot el que era estat, era social.





Quan vaig estudiar el Postgrau de Teatre Social vaig saber que era la fusió del teatre amb l’educació social. Després, vaig descobrir que el terme també engloba un altre tipus més sociopolític com és el de Buero Vallejo, Piscator...



El que passa es que varia la perspectiva de la paraula social. Boal comença amb un teatre per a la revolució, un teatre polític. La conseqüència de les accions d’aquest tipus de teatre li porten a generar el Teatre de l’Oprimit. En el fons, eren els actors en front d’un públic; en el nostre cas no és actors-públic, sinó el mateix públic que és la comunitat que també actua.





Aleshores, fins que no es fa el vostre postgrau, a Espanya, no s’utilitzava el terme “teatre social” amb aquesta accepció. Però teníeu present que abans ja existia un teatre sociopolític català des de Felip Cortiella del segle XIX, passant per La Torna, fins a arribar a Albert Mestres amb l’obra Dos a dos?



El que passa és que La torna és teatre. Els actors poden provocar una reacció en el públic. En el teatre social, els actors provoquen una reacció en ells mateixos. La gran diferència està en el procés: ens porta a l’espectacle. Si el procés és una intencionalitat d’actor (que es l’objectiu teatral) i no té objectius socials en el col•lectiu que el fa ni en el col•lectiu a qui va adreçat, no és teatre social. Els moviments a la Índia de Jana Sanskriti, ells són actors que estan generant un procés en ells mateixos i en el públic. Per mi teatre social és el que fa un col•lectiu per generar un procés de canvi i de modificació des de les seves necessitats.





Abans de l’ús de tots aquests termes, s’utilitzava, per exemple, Theatre in education com hi ha constància pel seu ús en congressos fets a Espanya.



Potser no s’havia definit. En aquell moment l’educació social no existeix. La Pere Tarrés és una escola d’educació social dins la Ramon Llull, per la formació a l’animació sociocultural. Quan a España es parla d’animació sociocultural, nosaltres per amistat amb els grups francesos que ho feien, som els capdavanters a l’Estat en aquest discurs i aquest discurs ens porta a l’educació social i, dins de l’educació social, a la necessitat del teatre com eina d’intervenció socioeducativa. No és que no existís, és que no hi ha un reconeixement de l’espai, no hi ha professionals que es defineixin. Quan tu fas el Postgrau amb nosaltres ens plantegem el teatre social des de l’educació que és un perspectiva i n’hi ha moltes altres: des de la revolució social, des de la intervenció o des de la teràpia. Ara estem treballant dintre de l’espai comunitari. Per mi és teatre social. I la paraula comunitari, a partir de la diversitat de la nostra societat, ara és una paraula de moda.





Hi ha molta discussió perquè a molta gent no li agrada l’etiqueta de teatre social. Hi ha una revolució de quin nom li posem. Hauria de ser potser teatre d’intervenció socioeducativa o teatre d’integració social o directament teatre com a animació sociocultural?



Aquest és el gran problema. És que la gent vol etiquetar les coses i tancar-les. Les fronteres en el camp social són tant desdibuixades en molts moments que passes d’una cosa a l’altra. El Teatre de l’Oprimit és una manera més de fer teatre social. Per primer cop, estem reconeixent i formalitzant un sistema educatiu del sud. És una manera d’edÚcar i que no exclou. Jo crec que el teatre social ha de fugir de les etiquetes per una raó: perquè no són fórmules magistrals. Jo puc fer tècnica Boal, però que barrejada amb un altre tècnica em pugui servir. El teatre social pretén, des del meu punt de vista, és formular el procés d’intervenció que un professional fa amb un col•lectiu i aquí poden haver-hi cinquanta mil receptes barrejades. L’interventor genera les eines adequades per aquell col•lectiu concret, en un espai de temps concret. Si és un grup de discapacitats utilitzaràs elements terapèutics, si es tracta d’un grup de joves o de presos potser utilitzaré dinàmiques d’autoconeixement, de formació d’adult, etc. Tot això al voltant del teatre. Quin seria el màxim objectiu del teatre social per al col•lectiu? L’espectacle. Però per a l’interventor, el màxim objectiu està en el grup, en l’individu que forma part del grup. Aquest és l’objectiu educatiu. Per això diem que és teatre per la intervenció socioeducativa. És educació en el camp social en l’educació d’un grup concret. Educació: procés de creixement de la persona. Aquest és el problema. Quan parla la gent: “Educació és escola”. No, això seria teatre i educació. Per exemple, els tallers extraescolars, els tallers del Caixa Escena...





La Fundació Pere Tarrés, a partir de la revista Educación Social Revista de Intervención Socioeducativa, escriu un monogràfic sobre teatre social després de fer el primer postgrau, però abans d’aquesta publicació no trobem res.



És el moment en què neix l’educació social com a carrera universitària (95-96). Existien coses com l’educació sociocultural amb processos educatius, però la universitat reconeix per primera vegada a l’Estat espanyol la terminologia “educació social” i això genera professionals. Llavors el mercat descobreix que existeixen aquests professionals. El perfil de l’educador social varia molt a Europa. A Holanda estan a les escoles. Aquí, no. Aquí són més de col•lectius diversos. A partir de la necessitat de formació, nosaltres agafem tot el tema d’intervenció amb el teatre en els grups socials i el presentem amb el Postgrau.





Marc Klein, en aquesta publicació, descriu diversos models del teatre social a França.



França, el critica. El Marc no hi està d’acord, perquè estan en un moment de l’estat social. El seu teatre era un teatre de revolució. Ell comenta diferents realitats i dona sis models. Però tot ha variat molt. Depèn de quins col•lectius, Manuel Jané, etc. no utilitzen una tècnica concreta i segur que fan Boal. Georges Laferrière, com fa Teatre Fòrum, però ho fa des de una adaptació. No és purista. I potser algú li ha dit li ha dit: no, el Teatre Fòrum ha de ser així i punt. Però jo amb aquest col•lectiu faig això i ara faig allò. Perquè quin és l’objectiu del col•lectiu? Arribar a l’espectacle, aquí està la clau, i l’espectacle és l’excusa pel procés d’intervenció.





El primer any del Postgrau va ser el curs 98-99 que es va fer amb la Núria Esterri. El segon any va ser 2000 que es va fer un residencial a Tiana igual que al 2003 i el del 2005 que es va constituir en dos blocs i el del 2008, que no s’ha fet per falta de gent.



En aquest cas ha estat la pre-crisis espanyola perquè hi havia molts estrangers. Hem descobert que ens estem convertint en un referent: a Llatinoamèrica ja ho sabíem, però a Europa també. Per tant, el problema era el cost econòmic. A més, sabem que moltes altres escoles ofereixen Postgraus més cars. En el nostre cas, el què encareix el postgrau és la docència, ja que tenim un equip estranger i això comporta moltes despeses. A l’any 2008, ens vam quedar sense fer-lo per falta de gent, només eren 8 o 9 persones. La majoria de gent venia de l’Amèrica Llatina, Portugal, Amèrica del Nord, etc. Tot a canviat tant que darrerament vam incorporar elements que juguen amb la varietat del llenguatge, ja que trobem artistes del camp social que utilitzen plurillenguatges. D’aquesta manera, en Siro López va ser una de les grans incorporacions del 2008. També cal destacar la participació de la Gemma Beltrán, el Joan Cusó, el Koldo, el Marc Klein, el Miguel Pacheco, entre d’altres.









Com va ser el procés per començar a fer el Postgrau?



Vam començar des de zero ja fa deu anys, just quan la societat tenia una desconeixença del tema. Al llarg dels anys, s’han generat moltes alternatives de formació i de canvi. Llavors, per exemple, a Espanya, l’onada d’immigració ha anat en augment els últims 7 anys i això ha comportat unes necessitats. Així doncs, avui en dia, la gent coneix més el teatre social i hi ha més inquietuds. Tot això, ens ha fet replantejar modificacions.





Quines han estat les crítiques que heu anat rebent al llarg de tots aquests anys? A qui va dirigit essencialment?



A vegades, hi ha hagut gent que ens ha dit: “oh, vosaltres us quedeu en un espai”. Clar, el Postgrau de Teatre Social de la Pere Tarrés és un postgrau des de l’educació i no des d’un altre camp. Si fos d’un altre camp, seria d’una altra manera. D’aquesta manera, les persones que han de ser docents (ex. educadors socials, psicòlegs, pedagogs, etc.) i han d’estar en accions educatives. El Postgrau va dirigit a un públic ben divers. Partim d’una formació bàsica i, per exemple, ensenyem la tècnica de mim, la pedagogia de l’expressió, etc. que són tècniques que es poden utilitzar per intervenció dels col•lectius. D’aquesta manera, donem formació des de la pràctica i, a la vegada, estem generant una inquietud. Llavors, hi havia gent que havia estudiat a l’Institut del Teatre, altra gent que havia fet formació a una acadèmia i que ens deia si li podíem convalidar. Des d’aquell moment, ens vam plantejar fer 2 dies de trobada de gent, que no hagués fet mai teatre i, després, feríem una sessió mixta amb tothom. Tanmateix, al cap del temps i amb l’opinió dels alumnes, vam veure que realment aquests dos dies no servien de massa.





Quan vas conèixer per primer cop el Teatre de l’Oprimit?



La primera vegada que va aparèixer el Teatre de l’Oprimit és anterior a l’any 1998, ja que hi havia hagut classes d’aquest tipus de teatre anteriorment. En el cas de Koldo, té un escrit d’haver fet Teatre Imatge abans del Postgrau perquè havia treballat a la Fundació EDE de Bilbao. Jo conec la tècnica de Boal en un curs de Georges Laferrière a l’associació PROEXDRA a Granada a l’estiu de 1989. Tanmateix, tots estem d’acord que el Teatre de l’Oprimit no és que no arribés a Espanya, sinó que no estàvem preparats per rebre-ho.





Què opines de l’evolució del teatre social actual tenint en compte els nous grups que han sorgit a Catalunya?



El teatre social és una eina que pot ajudar al canvi i a la integració de grups socials. Això ho dic perquè, a vegades, hi ha gent que diu “teatre social és el què estic fent jo” i no és així. Per exemple, la Fundació Pere Tarrés fa teatre social i també trobem El Grito, Pa’tothom i altres grups, que fan un teatre social de caire més sociopolític. En aquest cas, segueix sent teatre social. Nosaltres des de la Universitat, des d’un espai educatiu neutre, agafaríem aquest concepte com un apartat més del teatre social per una raó: creiem que també és teatre social, per exemple, un grup d’avis que generen memòria sobre la seva vida. Aquest grup d’avis fa una reminiscència des del teatre i això afecta al col•lectiu de familiars, que es veuen reflectits en el seu parent. És molt important tenir en compte que quan fas teatre a la Universitat, fas teatre des de l’educació i per l’educació. Per tant, el tema polític és una part més que depèn del col•lectiu en concret.





Quina relació teniu amb l’Institut del Teatre o amb altres centres universitaris?



De fet, no hi ha massa relació amb l’Institut del Teatre, ja que ells fan més aviat teatre i educació a un espai formal també amb un postgrau. Així doncs, tenim més contacte amb la Universitat d’ Oporto i de Sevilla amb qui tenim convenis que tenen l’objectiu de generar formació al camp social.





Quins fruits i quin futur creus que té el Postgrau si es torna a fer?



Per una banda, el futur del Postgrau dependrà dels números econòmics a les universitats, ja que ells et diuen tants alumnes i si el postgrau es pot fer o no. I, això, ja no depèn de director i d’ideologies, depèn d’uns nombres. Per tant, aquest seria el problema que es podria trobar el postgrau. Però vaja, tenim la intenció de seguir oferint-lo i anar afegint perfilades de modificació en funció de la realitat. Per altra banda, els fruits del postgrau són que ens hem convertit en referència dins d’un sector i són els nostres alumnes, dels quals un 70%, han modificat la seva intervenció professional. Altres fruits que ha fet el postgrau és, per exemple, l’obra que vaig dirigir sobre l’Alzheimer. També cal destacar, que el Teatre de l’Oprimit serveix per avaluar processos amb els nois a l’escola. Llavors plantegem conflictes i els intentem solucionar. Altres formes de teatre que utilitzem és el Teatre Imatge de Boal que ens serveix per avaluar projectes històrics. La voluntat del postgrau és la mateixa que la inicial, és a dir, que hi hagi una segona fase en què els professionals vulguin treballar en un col•lectiu divers i es puguin plantejar el coneixement de moltes tècniques.





Barcelona, 27 de novembre de 2008

No hay comentarios:

Publicar un comentario