martes, 31 de agosto de 2010

CONCLUSIONES DE LA TESINA

CONCLUSIONS


Durant el procés d’investigació, iniciat més intensivament des de l’estiu de 2007, han succeït

molts esdeveniments relacionats amb el TO que han fet variar la recerca en diversos punts,

començant pel mateix títol, ja que en un primer moment l’aproximació històrica finalitzava al

2008. S’ha inclòs, doncs, un any més d’estudi, que ha fet el treball molt més extens. El

període històric estudiat a Catalunya s’emmarca entre dos grans fets històrics: la primera

visita d’Augusto Boal per impartir un seminari al febrer de 2002 i, malauradament, la seva

mort.

Boal, abans de la seva mort, també va poder comprovar que la seva metodologia ha passat

per diverses fases d’evolució en tots els països on ha arrelat el seu teatre. Queda clar,

després d’aquest estudi, que molts multiplicadors del mètode han fet variacions partint de les

mateixes bases i han donat lloc a altres tipus de teatre participatiu i interactiu. Però això no

vol dir que aquests mètodes tinguin intencions sociopolítiques, de vegades, només es

queden com a mètodes útils en àmbits de l’educació o la psicologia. D’altra banda, només

Augusto Boal i el seu fill vam intentar reconduir el Teatre de l’Oprimit cap a les seves arrels

amb la creació de l’última tècnica del mètode: l’Educació Estètica de l’Oprimit, ja que van

veure que el TO s’utilitzava de manera impròpia segons el seus Principis en molts

col·lectius. Malgrat tot, cal destacar que és inevitable que a cada país es faci una adaptació

del mètode segons les seves condicions culturals, econòmiques, socials i polítiques: el TO

que es fa als Estats Units mai no serà igual que el que es fa a Perú o a Espanya. Encara

que es facin adaptacions del TO a tot el món, Boal deixa constància que vol que es

respectin unes normes i que sobretot es resumeixen en dos: el Teatre de l’Oprimit ha

d’ésser dels, per i pels oprimits i ha de complir la Declaració dels Principis que recomana la

ITO.

El Teatre de l’Oprimit, ara i arreu del món, està vivint un moment molt intens i revolucionari.

És un fet totalment palpable que després de la creació de la ITO el 2004, hi hagi hagut una

millor complicitat entre tots els practicants del TO europeus i que aquests hagin decidit

continuar la seva feina tornant a la originària vessant sociopolítica del TO, col·laborant amb

entitats d’Àsia, Amèrica i Àfrica. El moviment de Jana Sanskriti a Calcuta va fer veure a

l’Augusto Boal que la seva metodologia teatral encara tenia molts anys de vida. I, malgrat la

mort del seu creador, tots els CTO reunits a la ITO, han decidit continuar de forma activista i

militant la seva feina.

No obstant, tot aquest renaixement ha tingut lloc només a l’àmbit dels practicants del Teatre

del Oprimit. Malgrat la gran repercussió mundial de la figura d’Augusto Boal, que va ser

nominat a candidat al premi Nobel de la Pau de l’any 2008, hem de dir que dins d’alguns

àmbits teatrals, i especialment acadèmics, la seva proposta no ha estat suficientment

considerada i estudiada, àmbit on el TO també haurà de renéixer. Però, no solament com

un transcendental fet històric- que ho és- ni per la decisiva presència del TO en la realitat

present- que seria una raó suficient- sinó, a més, pels pronunciats accents socials de les

noves realitats escèniques.

Quant al segon capítol, direm, per començar, que resulta molt curiós comprovar que durant

la visita d’Augusto Boal a Catalunya a la Transició no es va aconseguir l’arrelament de la

tècnica dins del marc sociopolític del moment, potser perquè els catalans en veure’s de nou

vivint en llibertat van considerar la teoria boaliana com una cosa que no anava amb ells.

D’altra banda, observem que, malgrat la seva metodologia no es practiqués entre la gent del

teatre o l’educació, Boal sí que va ser tingut en compte als anys 80 a Espanya, recordem el

seu pas per les institucions acadèmiques, com són la seva visita a la Universidad Menéndez

Pelayo de Santander i l’invitació al Congrés Internacional de Teatre el 1985, celebrat a

l’Institut del Teatre.

Tanmateix, ens adonem que el Teatre de l’Oprimit a Catalunya començaria a formar part de

la nostra societat arran de l’evolució del teatre social entès com a teatre combinat amb

educació social; per tant, la història del Teatre de l’Oprimit a Catalunya té una estreta relació

amb la història del teatre social. En un primer moment, s’utilitza el Teatre de l’Oprimit com

una eina més dins d’àmbits d’intervenció socioeducativa, per després passar a ésser utilitzat

de forma més concreta dins d’organitzacions nascudes sobretot amb l’objectiu de fer un

teatre social adient per a transformar la realitat social. La tècnica boaliana més emblemàtica

dins del panorama català és el Teatre Fòrum com ha quedat palès. Hem de dir, que en

l’actualitat, l’existència d’entitats amb diferents objectius, però que utilitzen la mateixa

metodologia, fa que no es posin d’acord en sí són o no autèntics seguidors del mètode. El

que queda clar és que a Catalunya hi ha alguns grups que es consideren seguidors de Boal

quasi puristes del tot i que d’altres, usen el seu mètode conjuntament amb els creats per

altres pedagogs teatrals. Aquest debat actual fa que l’existència de les Plataformes estigui

en un procés de canvi.

Actualment, molts grups arreu del món, han rebut crítiques per declarar-se seguidors de

Boal perquè alguns grups contraris a aquest mètode els consideren dogmàtics, d’esperit

idolatrant i, fins i tot, sectaris, perquè des de fora poden semblar organitzacions que

segueixen cegament un líder.

Per tant, el panorama actual de les organitzacions que fan Teatre de l’Oprimit a Catalunya

es podria classificar en dos: aquelles que són militants i activistes i que tenen com a

referència principal a Boal i aquelles que utilitzen tècniques del Teatre de l’Oprimit, encara

que la seva base ideològica no estigui fonamentada en Boal. És a dir, el que també està

succeïnt arreu del món.

En relació al tercer capítol, direm que queda constatada la importància que ha tingut

Pa’tothom respecte a l’escena boaliana dins de l’Estat espanyol: han estat els introductors

de la teoria i la tècnica del Teatre de l’Oprimit i són pioners també en un tipus de formació

per a actors i pedagogs teatrals que fan intervenció social que no s’ha fet en cap CTO de la

resta del món. D’altra banda, les seves Trobades Internacionals de Teatre i Educació són les

que han aconseguit una màxima multiplicació del mètode dins de Catalunya i Espanya. A

més, han aconseguit que el TO català obtingui prestigi internacional. La creació d’altres

grups boalians a Catalunya com per exemple els sorgits de la mateixa escola fan que el TO

català encara tingui més excel·lència fora del país. Així mateix, una altra gran aportació de

Pa’tothom ha estat incloure a la metodologia boaliana els estudis i teories del sociòleg Juan

Miguel Portal que amb la seva teoria del Component Cultural, aplicat als personatges del

Teatre Fòrum, fa que a Catalunya neixi almenys una nova forma de fer TO perquè sortiran

moltes fornades d’alumnes multiplicadors amb aquesta formació. Sens dubte, aquesta via

no és l’única dins de Catalunya perquè moltes persones podran conèixer el TO formant part

de diverses organitzacions que no tindran com a base les teories de Portal. No cal dir que

aquesta aportació de Portal es pot complementar amb altres ja existents.

Quant al quart capítol, les conclusions que extraiem són referents al procés de creació d’una

obra de Teatre Fòrum. Com hem dit anteriorment, aquesta tècnica és la que més ha arrelat

dins del teatre social català conjuntament al Teatre Imatge i, en menor presència, al Teatre

Invisible. Per tant, era totalment lògic dedicar una part d’aquest treball de recerca al perquè

aquesta tècnica ha sacsejat tant tots els àmbits propis de l’educació social. Amina busca

feina ha estat l’exemple escollit d’entre totes les obres que s’han estrenat a Catalunya,

encara que n’hi ha moltes d’altres que també han tingut molt de ressò mediàtic degut a la

seva excel·lència artística, estètica, sense oblidar que s’han fet seguint els preceptes

boalians i la seva missió socioeducativa: per exemple, La vida no es pot empaquetar de

Teatraviesas, Tretze de Kilalia.... però amb Amina busca feina trobem en ella mateixa un

mèrit que la fa diferent a totes les altres: els actors són una família que vol lluitar

conjuntament contra l’opressió. A l’hora d’analitzar el procés de posada en marxa d’una obra

d’aquest tipus, hem tingut diverses dificultats, ja que a dia d’avui no tenim cap exemple útil

d’anàlisi des del punt de vista de la creació, dramatúrgia i escenografia. El que sí que tenim

escrit pel mateix Boal és com ha d’ésser el Teatre Fòrum, la seva representació i el posterior

fòrum. Com vam dir a la introducció, nosaltres no pretenem inventar aquest anàlisi i per això

vam buscar teories útils de dramaturgs com Joan Abellan, Carles Batlle i d’altres: n’hem

hagut d’idear un per a poder analitzar la peça de Teatre Fòrum que ens ocupa. Considerem

que potser seria necessari l’existència d’un procés d’anàlisis qualitatiu per a determinar si les

obra creades del Teatre Fòrum són o no són correctes segons els paràmetres boalians

perquè no sempre tot que s’anomena Teatre Fòrum els segueix.

També a l’hora de fer el procés de creació han estat molt importants les aportacions de Juan

Miguel Portal. S’ha comprovat que els processos de creació col·lectiva són diversos entre

ells perquè cada grup té la seva particularitat, però la teoria sociològica de Portal dóna una

altra visió al procés de creació que podria ser utilitzat pels practicants boalians, tenint-la com

a model a seguir.

Pel que es refereix a la dramatúrgia d’una peça de Teatre Fòrum, queda palès que

essencialment ha de ser escrita pels mateixos oprimits, tal com passa a Amina busca feina.

Tanmateix, el mateix Boal ha escrit obres de Teatre Fòrum per a ésser interpretades per

actors que podien o no estar vinculats al seu Centre de Teatre de l’Oprimit. En aquest cas, la

creació col·lectiva és mínima a diferència del que succeeix quan un grup d’oprimits utilitzen

el Teatre de l’Oprimit per crear una obra a partir de les opressions viscudes. Un text creat

per la persona que pateix l’opressió sempre tindrà un valor afegit gràcies al realisme que no

tindria una peça escrita per un professional, per tant, és lògic pensar que un text que parla

de la problemàtica de les dones maltractades sempre serà molt més real real i efectiu –per

l´espectador, però sobre tot per la mateixa intèrpret- si l’escriu una dona que ha viscut

l’experiència que una dramaturga que intenta ficar-se en la seva pell. D’altra banda, es

evident que amb una molt bona tècnica actoral es pot aconseguir ser realista en totes

aquestes situacions límits sobre l’escenari, però el Teatre de l’Oprimit no pretén crear bons

actors que puguin interpretar un Shakespeare, sinó potenciar la vida mateixa.

Quant a l’aplicació de la metodologia a seguir durant el Teatre Fòrum d’Amina busca feina,

trobem que s’ha fet una complementació dels principis de Boal amb l’estil propi de Forcadas.

Normalment la manera de treballar aquesta metodologia, és molt més homogènia a tot el

món, tenint en compte petites variacions que depenen de la cultura de l’indret. Tampoc, en

aquest cas, pretenem donar un exemple a seguir, tenim com a antecedents publicats els

projectes de Teatre Fòrum d’Irene Vila i de Marc Badia. En aquesta ocasió la figura del

jòquer, Jordi Forcadas, ha desenvolupat les tasques de director d’escena i de jòquer durant

el fòrum.

En relació a la recepció per part dels espectat-actors, ha resultat complicat analitzar els

efectes de recepció de l’obra i extreure’n conclusions perquè no hi ha dades suficients a

causa de la manca d’un seguiment posterior per avaluar els efectes ocasionats en el públic.

Les dades que tenim són les reaccions del públic durant les representacions i que es basen

en les experiències de la família El Hilali, dels germans Forcadas i d’altres persones que han

de tenir un paper important com a espectat-actors en aquestes representacions. A l’hora

d’investigar el procés de creació d’Amina busca feina, hem apuntat que aquesta obra no

sorgeix com a fruït d’un taller periòdic destinat a un col·lectiu amb problemes socials, sinó

que no hi havia cap preparació prèvia feta a classes. Per tant, podem afirmar que una obra

de Teatre Fòrum també pot sorgir sense la necessitat d’un taller previ. De la mateixa

manera, el resultat de la creació d’aquesta peça i la seva representació, podria provocar que

dones amb la mateixa problemàtica que l’Amina decideixin posar en marxa tallers amb el

mateix objectiu: expressar la seva opressió.

Un altre aspecte a tenir en compte del Teatre Fòrum és que el text està en continu moviment

i que, per tant, aquest pot variar i evolucionar al llarg de la vida escènica de l’obra. Podem

concloure que el text d’una peça de Teatre Fòrum mai no està del tot acabat.
Tenint en compte que la família El Hilali cobrava per cada representació de l’obra, ¿hem de

concloure que els oprimits sempre han de rebre una retribució econòmica, tal com es pretén

des de Pa’tothom? En aquest moment estaríem parlant d’una pràctica del Teatre Fòrum amb

fins econòmics i que els oprimits acabarien sent treballadors del teatre professional. Però si

tenim en compte els 20 principis del Teatre de l’Oprimit, ens plantegem dues preguntes

claus: ¿fins a quin punt es lícit que el Teatre Fòrum es professionalitzi? i ¿què ens hem de

replantejar quan un actor o una companyia teatral professional es volen guanyar la vida fent

Teatre Fòrum? Per respondre a aquestes qüestions hem de diferenciar entre el teatre

professional i el teatre amateur i considerar al Teatre Fòrum com una mena de teatre

amateur, diferent al que es feia per entretenir i passa l’estona, ja que el teatre fòrum està

pensat per ser “teatre de, per i per als oprimits”, el principi fonamental del qual és “ajudar a

restaurar el diàleg entre éssers humans”. Llavors, podem considerar diverses opcions: els

actors professionals poden fer Teatre Fòrum sobre les pròpies opressions, ja sigui cobrant o

no, i que els oprimits que fan Teatre Fòrum i no són actors professionals, també poden

cobrar amb la finalitat de dignificar el treball dut a terme. D’altra banda, Boal respecte a

aquest tema va indicar al Fòrum de la ITO:

“Another preoccupation revealed by some of you can be synthesized in this question: can

professional actors do TO?

We all know that TO is the theatre of the oppressed, by the oppressed and for the

oppressed. That is total TO at work.I have, however, seen many excellent groups of

professional actors playing about oppressions that are not theirs, like HIV, drugs, etc., for a

public that suffers from those oppressions. It is not the same as when you have the

oppressed on the scene and in the audience, but can give important results if the actors

really know the theme and are willing to leave the stage, during the Forum, for the real

oppressed to take their place and rehearse their future actions.The third possibility, with poor

results, is when actors play only out of solidarity, but do not identify themselves with the

theme. I have seen a white group playing black characters - it was painful to watch.

I think that we should demand to all groups that are in the YP to describe the work they are

doing with TO, what they have done and are planning to do, their objectives and their

achievements. This is important to better understand their TO projects and to exchange with

those involved in similar work as we are.”

I doncs, aquest tema també es relaciona amb demanar subvencions a governs capitalistes

que no deixen de ser opressors, Boal diu:

“We cannot condemn anyone because of being funded by capitalistic companies, private

Universities, NGOs or governments, if this is done within clear ethical principles. Most of our

governments are right-wing governments, and yet they are forced to subsidize groups that

neither think nor act like them. The problem is not funding itself, but the uses one makes of

fundings.TO belongs to the Oppressed and has to be controlled by the Oppressed. If a group

does not accept directions from eventual donors, if they remain in full control of their work,

we have nothing against fundings.This is different from those who accept the condition of

taxi-theatre, groups that only work for money and obey their sponsors. A few claim that they

do TO because they use my book Games for Actors and Non-Actors or an adulterated

version of Forum Theatre.”

D’altra banda, una altra qüestió a tenir en compte és si és positiu representar peces de

Teatre Fòrum en teatres convencionals i comercials. Podem considerar que això faria perdre

el seu esperit popular, perquè els espectadors d’aquests teatres esperen veure una obra

que els entretingui i no busquen una obra que els faci conscienciar-se i participar de la

problemàtica, tot despertant la seva consciència. Si el públic convencional coneixes la

mecànica de funcionament del Teatre Fòrum, segurament només un grup minoritari estaria

interessat en assistir a cicles de Teatre Fòrum inclosos en un circuit de teatres comercials.

Però coneixent com s’esdevé el gust de l’espectador del teatre contemporani, del teatre

postdramàtic, com diu Lehmann, no seria d’estranyar que en un futur el Teatre Fòrum, es

programés en un teatre com el Lliure o el Victòria.

Avui dia, el Teatre de l’Oprimit a Catalunya té un futur molt prometedor gràcies a la difusió

No hay comentarios:

Publicar un comentario