3.3 Temps i espai
En tota obra dramàtica, el temps i l’espai ajuden en la comprensió de l’acció dramàtica i la
dimensió espectacular. En el Teatre de l’Oprimit, es vol respectar al màxim el temps i l’espai
que corresponen al moment en què es viu la problemàtica dels oprimits.
En Amina busca feina, el temps històric que es recrea durant tota l’obra és el de la
Catalunya i l’Espanya de principis del segle XXI que té com a rerefons les últimes
experiències viscudes per part de la primera onada migratòria al país de la qual Amina forma
part. L’obra es va crear a l’any 2007 quan ja s’havia produït una segona onada important
d’immigració al país i això va provocar uns canvis que es van veure reflectits al text després
d’haver fet les primeres representacions de l’obra. Avui dia, dins d’un marc de crisi
econòmica important que ens assetja, fet que ha provocar canvis en la Llei d’estrangeria, es
pot concloure que l’acció dramàtica és totalment vàlida i actual com ho era fa dos anys. Ara
mateix, al 2009, la taxa d’atur actual és més elevada que no pas la de fa dos anys i, per tant,
actualment pot resultar més difícil a un immigrant trobar feina que no pas el que li va costa a
l’Amina en el seu moment.
En el següent exemple, podem veure una referència històrica del temps cronològic en el que
està succeint l’acció dramàtica:
AMINA: ¿Cuánto voy a ganar?
PEPI: Mira, aquí en el contrato ponemos dos horas de trabajo al día.
AMINA: Ah! Es poco...
PEPI: No tranquila, eso es para que estés dada de alta, las otras horas yo te las pago
aquí en mano, cuando venga, te entrego el sobre con el resto.
AMINA:¿Negro?
PEPI: Sobre. Firma aquí.
AMINA: ¡Negro!
PEPI: Sobre. Tu trabajas 2 horas para Zapatero pero 8 horas para mí. Firma aquí.
AMINA: No sé leer.
El temps dramàtic de l’obra podria tenir una durada d’uns dos mesos, tenint en compte
sobretot com es desenvolupa el conflicte amb la Pepi. Les vuit escenes passen en pocs
minuts, però gràcies a les paraules dels personatges podem saber més o menys quan
temps passa entre una escena i una altra. Per exemple, a l’escena 3 el text ens porta a la 4
amb una clara noció espaciotemporal:
PEPI: Pues nos vemos mañana al mediodía, delante de los bloques, yo llevaré un
Subaru 345 blanco.
AMINA: ¿Mañana a las doce en la plaza, delante de mi casa?
PEPI: Sí, a las doce en punto.
AMINA: Vale.
PEPI: Hasta mañana.
Quan a l’espai, direm que les escenes es poden dividir en cinc grups, segons l’espai on
succeeix l’acció dramàtica:
- Espais públics de l’administració: escenes 1 i 2.
- Espais laborals privats: escenes 7 i 8.
- Espais públics: escenes 4, 5 i 6.
- Espai domèstic: escenes 3 i epíleg.
L’obra, des d’un punt de vista a nivell espaciotemporal, és un text que ens mostra una acció
dramàtica real en un temps i espais reals, la ficcionalitat aquí és mínima.
En aquesta obra, l’escenificació compta molt. Forcadas per mesurar l’espectacularitat de
l’obra va tenir en compte que la funció no es pogués veure en una fantasia. No hi ha un
escenari irreal. Hi ha un realisme. Es tracten d’espais públics com privats, fàcilment
identificables. Són llocs on hi ha aturats, gent de carrer on tothom té una visió claríssima de
l’acció. A l’obra, hi ha el ritual dels funcionaris públics i el joc escènic, parteix molt de ritual
burocràtic i es vol jugar com en un ritual. La gent que ho està vivint ho entendrà millor en
aquests espais. Sempre es busca l’espai col·lectiu de l’oprimit.
Quant a l’escenografia, l’equip va tenir en compte no caure en la típica escena de “taula i
sofà”. Es va comptar amb l’ajuda de Fernando Sarmiento. Volien aportar elements
escenogràfics i estètics a partir del Teatre Pobre. Per exemple, s’utilitzen de vegades
elements quotidians per potenciar la imaginació. Farem una petita descripció del decorat en
cadascuna de les escenes:
- Escena 1: L’espai a escenificar és un despatx d’un funcionari que treballa a l’oficina
de l’INEM: per una part, a la dreta, trobarem l’escriptori del funcionari i cap a
l’esquerra, unes cadires que simulen ser una sala d’espera. Just darrera de les
cadires, estan penjades les ofertes de feina en un taulell de suro. El funcionari té
damunt la taula un telèfon, un mini ordinador portàtil, una carpeta d’on treu els
documents i un pot amb llapis.
- Escena 2: Aquest espai ha de representar l’oficina d’un assistent social, que treballa
en un centre de Benestar Social. En el centre de l’escenari, els actors es situen en
una taula rectangular: asseguts, l’Amina i el seu fill a cadascun dels costats i en Toni,
al mig, cara al públic. Aquest personatge té a la taula un telèfon i un pot de llapis. És
important remarcar que s’utilitzen carpetes diferents.
- Escena 3: L’Amina està a casa, segons el text dramàtic, però, de vegades, s’ha
representat que va caminant pel carrer i que rep la trucada de la Pepi. L’espai
concebut és potser el més “pobre” de tots, ja que no es va utilitzar cap element de
mobiliari. Simplement, l’Amina porta una bossa de mà d’on treu el telèfon mòbil. En
aquesta , la veu de la Pepi se sent perquè l’actor està amagat a un dels laterals de
l’escenari, aquesta “veu en off” és natural i no està gravada.
- Escena 4: L’espai escènic representa un carrer, on l’Amina queda amb la Pepi que
l’espera a prop del seu cotxe de luxe. El cotxe es representa amb una taula que està
a la dreta de l’escenari, els dos personatges utilitzen mòbil i bossa de mà. La Pepi
utilitza una carpeta, on se suposa té els contractes i la llista d’escales.
- Escena 5: L’espai escènic és el Metro de Barcelona, però no hi ha cap element que
doni al públic una pista d’on són, simplement ho indica oralment l’Amina. L’Amina
porta una gran bossa d’esport, ja que se suposa que ve de buscar a en Hamza del
gimnàs. L’attrezzo també es complementa amb el mòbil i la bossa de mà d’ella.
- Escena 6: L’espai torna a ser el carrer: l’Amina sorprèn a la Pepi, quan aquesta està
parlant pel mòbil i està a punt d’agafar el cotxe per tornar a casa seva. Es torna a
utilitzar la taula com a substitut del vehicle i com a elements d’attrezzo, tenim de nou
els mòbils, les bosses de mà i la carpeta de la Pepi. Però com a element nou, trobem
la bossa de l’Amina amb totes les claus de les escales.
- Escena 7: L’espai representat són les oficines d’una gran empresa de serveis de
neteja. A la dreta, trobem l’escriptori de la Inés-Marta i damunt seu, tenim com a
attrezzo el telèfon fix, el pot de llapis i la carpeta. Més o menys al mig de l’escenari,
estan situades tres cadires plegables, que representen el lloc on les persones que
arriben noves a l’empresa han d’asseure’s per a fer el test de prevenció de riscos
laborals. L’esquerra de l’escenari serà el lloc on es situa l’Ayoub, quan ha de
representar l’actor del vídeo que han de veure els treballadors per a aprovar el test.
El fill petit de l’Amina porta uns folis i un bolígraf per apuntar, però en cap moment
veiem a les seves mans un comandament de televisió per manipular el vídeo que
veuen. Per tant, el públic, quan veu a l’Ayoub, s’ha d’imaginar que està davant d’un
equipament audiovisual. El presentador de l’empresa “Siempre limpio” utilitza els
guants, un davantal i un casc. L’Ayoub parla sense utilitzar cap veu gravada.
- Escena 8: Aquest últim espai representa un lloc en obres d’un Carrefive, que ha de
netejar l’Amina. Els dos personatges principals se situen al bell mig de l’escenari:
l’Amina ve del carrer amb la bossa de mà i l’operari apareix amb un walkie-talkie a la
mà. Quan l’operari explica a l’Amina com s’ha de vestir per començar a treballar, ell
desapareix per la dreta i ella per l’esquerra. Quan l’Amina torna a escena, porta el
davantal posat i comença a treballar fent servir una escombra i un recollidor, treballa
amb la bossa de mà damunt seu. L’operari porta el casc tota l’estona.
- Epíleg: Quan es fa aquesta escena, es veu a l’Amina asseguda al mig de l’escenari
mentre sona una música àrab. En Mohammed baixa a la platea per entregar el paper
on es diu que la família lloga habitacions per subsistir.
Alguns materials d’oficina són els mateixos en totes les escenes on calen. D’altra banda, cal
anotar que en el vídeo de “Siempre limpio” es parla d’un davantal, quan en realitat l’Amina
es posa una bata.
Com hem observat, en algunes ocasions, s’han utilitzat elements que representen una
realitat totalment diferent: una taula com un cotxe, un simple actor com un equip audiovisual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario